dilluns, de juny 15, 2009

UN ANY DE BLOG

Un any fa des de que vaig començar a publicar comentaris, a prop de 180 gairebé tots son de collita pròpia, salvo excepcions tots els comentaris estan relacionats amb el veïnat de Mas Rampinyo, amb la festa major o amb la Unió.

D’ altres comentaris han estat sobre temes que em venen de gust de publicar. Aquest blog és una eina, que em permet desfogar-me, dir la meva amb plena llibertat( amb la prudent auto regulació que un s’ aplica).

No tinc una fita determinada, però m’ agradaria aconseguir que aquest blog, fos una espècie d’àgora on la gent aporti la seva opinió, la seva visió, que sigui un punt d’encontre, de debat, de contrastar idees, pensaments, objectius, en definitiva que sigui un espai de pluja de idees, sobre Mas Rampinyo, i el seu entorn.

M’ agradaria que la gent que compti amb fotografies antigues, o no tant antigues però que formen part de la història, d´ un fet, d’ una activitat, d’ un edifici, d’ una festa, etc., relacionades amb Mas Rampinyo, puguin ser penjades i publicades en aquest espai, així com documents, com mapes, com a poesies, etc., les foto denuncia que tingueu, aquí teniu aquest espai a la vostra disposició, ara bé amb les normes de respecte necessàries.

Amb motiu del primer any del blog, he decidit publicar com a comentari el text que forma part del llibre “Mas Rampinyo, sentiment de poble”



NOTES D’ AUTOR

(text publicat en la darrera edició del llibre " Mas Rampinyo, sentiment de poble ", juny 2009)


La fotografia és un llenguatge universal que no necessita de paraules, ni cap coneixement de llengües, amb ella podem expressar el que sentim, crear, documentar, reivindicar, denunciar, així com compartir sensacions, doncs darrera cada fotografia hi ha la sensibilitat artística i humana del fotògraf. La tòpica frase “ una imatge val per mil paraules “ m’ aniria com l’ anell al dit per presentar-vos aquest llibre, però els que em coneixeu sabeu que m’ agrada dir sempre la meva, i en aquest cas tan especial no faré una excepció.

Transcriure el que hom sent o vol expressar, sovint és complicat, sobre tot si no és escriptor, ni poeta, ni historiador, ni urbanista, ni paisatgista ,ni polític, ni expert en la matèria a tractar. Tot i ser conscient de les meves limitacions literàries , i considerant en aquest cas que el fi justifica els medis, he pres la decisió d’ escriure una sèrie de reflexions personals.

“ Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’ aquest poble “ i “ Qui perd els orígens per la identitat “, aquestes dues frases sintetitzen molt bé el que jo vull exposar i en certa manera reivindicar en aquest escrit.

Diuen i en part estic d’acord, que néixer en un determinat lloc marca i condiciona per sempre, de fet nosaltres no hem pogut escollir on naixíem, però si podem decidir el grau de arrelament i de identificació que tenim amb el lloc d’ on som o d’ on ens sentim. Un és d’ on neix, d’ on vol, d’ on el deixen ser, però sobre tot d’ on un se sent.

Fa una cinquantena i escaig d’ anys vaig néixer en el veïnat, és on visc, treballo, i desenvolupo la majoria d’ activitats que ocupen el meu temps de lleure. Al pas dels temps els lligams que tinc amb el territori, la gent, les costums i les tradicions que m’ envolten, s’ han vist reforçats.

Mas Rampinyo malgrat que alguns s’ entestin a canviar la història i els seus límits geogràfics, s’ aixeca a l ‘esquerra del riu Ripoll. D’ aquells orígens agrícoles, amb un paisatge rural, s’ ha passat a un de plenament urbà i industrial, amb habitatges verticals, horitzontals, i de naus industrials que han sorgit com a bolets, transformant completament el perfil del paisatge del veïnat.

Es curiós que una companyia com Telefònica, ho tingui més clar que aquells que des del desconeixement afirmen que la c-17 es el límit del terme. Només cal comprovar la correspondència i la guia que edita la companyia per els seus clients i usuaris, ens diu que tota persona o empresa que està a l’ esquerra del riu Ripoll és de “ El Masrampinyo”. El veïnat situat a la comarca del Vallès Occidental, delimita amb el Vallés Oriental, La Llagosta, Ripollet, Barberà del Vallès, Santa Perpetua de Mogoda i tot creuant el riu Ripoll amb Montcada.

Un símbol característic de la identitat del veïnat es el seu topònim, Mas Rampinyo, essent aquesta la forma més correcte d’ escriure. Altres maneres de fer-ho que la gent utilitza són: Masrampiño, Mas-Rampiño, Marrampiño, Masrampinyo, Marrampinyo, Mas-Rampinyo, Mas-rampinyo, etc. (entreu a google i ho comprovareu ).Un altre topònim que s’ ha utilitzat per referir-se al veïnat, és el de Sant Pere de Reixac, un nom escaient, lligat a els nostres orígens, no oblidem que els primers pobladors del veïnat varen baixar de Reixac, per conrear les terres, per més endavant construir els seus habitatges al pla.

He utilitzat Mas Rampinyo per dir d’ on sóc i d’ on vinc, tant a dins com a fora del Principat, en alguns casos he de donar referències perquè la gent s’ ubiqui: que si a prop de Barcelona, en el Vallès, Catalunya, Europa, Univers. Els hi sona rar el nom, com si fos xinès, d’ altres tot quedant-se dubitatius uns instants, recorren a la popular dita catalana “ sembla la festa major de Mas Rampinyo “, tot dient que no creien que existís el veïnat com a tal. Si bé la majoria no l’ ha sentit mai, ni coneixen el veïnat, fet que haurem de corregir-lo, posant “ Mas Rampinyo al món “, en els mapes i en els medis de comunicació.

El nom de Mas Rampinyo està lligat per sempre més al món del mas, actualment resten pocs dempeus. Can Castells, Les Indianes, Can Castelló, Cal Tuxans, el Molí d’ en Coll, són masos que han estat enderrocats sense cap mirament, significant la pèrdua d’ uns bells exponents de l’ arquitectura del país, així com pessics de la història del veïnat

El creixement urbanístic va fer aparèixer o créixer algunes zones d’ habitatges i zones industrials i de serveis, que varen aprofitar per batejar-les molt alegrament amb noms aliens i gens respectuosos amb la història del veïnat:Un nom importat de l’Àfrica com és el de Gurugú (per sort s’ ha canviat per un nom arrelat al territori, com és el de Mas Duran). Un gens fidel a la realitat històrica ni geogràfica com és el de Montcada Nova (quan Carrerada hauria estat més fidel a els orígens), un exemple de la passivitat municipal de l’ època és deixar batejar amb un Foinvasa, a un nou polígon industrial (quan allà hi havia Can Castells, un nom molt més apropiat). Un cas recent el trobem amb el Punt de Montcada i Reixac , quan el Club hauria estat el nom més idoni, en record a la peculiar zona d’ esbarjo, esportiva, lúdica , cultural i social, que ocupava uns divuit mil metres quadrats i que va ser tota una referència al municipi i a la comarca, i que malauradament no disposem d’ ella.

Si bé el nom més surrealista , és el de Moncada-Ripollet, nom oficial de l’ estació de tren a Mas Rampinyo, en la seva època tindria una certa lògica , ara és un desencert mantenir-lo, RENFE o ADIF haurien de canviar-lo, i els governants municipals haurien de prendre cartes en l’ assumpte, i exigir el canvi. Tan costa d’ una vegada que s’ anomeni Mas Rampinyo, els viatgers que encara baixen a l’ estació pensant que son a Ripollet els hi ho agrairan.

Com canta en Raimon a “ Jo vinc de un silenci “, “ qui perd els orígens perd la identitat “, no podem perdre els nostres orígens, ni renunciar d’ on venim, ni molt menys a la nostra història, ni al patrimoni , ni al llegat que ens ha deixat els nostres avantpassats. La realitat demostra que no ha estat així, pagant el territori una factura massa elevada, amb la desaparició de bells indrets i peculiars racons que fins fa poc composaven estampes idíl·liques del paisatge rural i urbà.

El territori i els seus elements han estat malmesos, sense escrúpols, amb un creixement desmesurat, incontrolat, i gens sensible, prevalent la política del enderroc i no la de la conservació. Uns clars exemples els tenim en la zona de cases de can Milans, Cal Sord, el Club de Aismalibar, els pins de Can Castells, les cases de les Sedes, les masies enderrocades, etc.

Les responsabilitats han estat en menor o major grau, per activa o per passiva, dels polítics, promotors, constructors, funcionaris, professionals diversos , així com dels veïns, que hem estat permissius, ja sigui per desconeixement, per deixadesa o per comoditat. No s’ ha actuat amb prou fermesa, en els moments que calia fer-ho, a partir de la instauració de la democràcia a finals dels anys 70, tot es va accelerar, els governants eren inexperts, no hi havia suficients mitjans ni l’estructura en l’ administració per controlar-ho tot, la pressió dels poders econòmics era molt asfixiant, les lleis de l’ època eren ambigües donant peu a certs excessos.

Més tard arribaria l’ època del pelotazo, que va suposar un reforçament de un tot si val .Fa uns mesos ha esclatat la bombolla immobiliària i a continuació la crisi econòmica ha aparegut de sobte, sembla que fins ara ens havien venut només que fum dens, tot el que ens deien de la solvència del sistema no ha estat veritat, i com diu un amic “han parat el món, quan han cregut convenient fer-ho”. Els efectes immediats són una reducció del volum de construcció, i han tallat de sobte el protagonisme del totxo en l’ economia.

Encara que a un menor ritme, és continuarà construint, hem d’ estar atents, perquè no es repeteixin ni els tics ni els errors, que varen permetre malmetre el territori i els seus elements, en temps passats i en els temps recents. Cal ordenar i preservar el territori i els seus elements, de rés val que es realitzi un catàleg del patrimoni local, si després no l’ aprovem, ni li fem cas, ni el tenim en compta, fet que ha passat a Montcada i Reixac on l’ ajuntament no ha aprovat el citat treball o catàleg . Cal ser fidels amb els nostres orígens i amb la identitat d’ on som i d’ on vivim, com deia l’ Espriu “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’ aquest poble”, un compromís que tots hauríem de complir.

El veïnat forma part de Montcada i Reixac, un municipi de gran extensió geogràfica, dividit i trossejat per la seva especial orografia: muntanyes, rius , rieres, així com infrastructures de les diverses comunicacions viàries i ferroviàries: autopistes, autovia, carretera nacional, les comarcals, i les tres línies de tren que parteixen el municipi.

Tot un giri gall que forma un còctel complicat de digerir i dirigir a la hora de gestionar el municipi, que ha complicat la feina del dia a dia dels diversos governs municipals. Però aquests han apel·lat i utilitzat aquesta complexitat a la seva conveniència més d’ una ocasió, per amagar certs tics centralitzadors, i per justificar les mancances en equipaments i serveis que hi havia al veïnat i al municipi, en certs casos ha estat l‘excusa per no obrir l’ aixeta a les ajudes econòmiques, evitant unes discriminacions territorials segons deien.

En la complexa orografia del territori va comportar que apareguessin uns nuclis amb personalitat pròpia, a els que jo anomeno veïnats i altres diuen barris. Han estat la columna vertebral del municipi “, des d’ on entitats , associacions, col·lectius, clubs, i veïns han aportat vitalitat social, esportiva, cultural, econòmica, etc.. Suplint en molts casos a l’ administració o fins on no arribava aquesta.

A lo llarg dels anys la societat civil ha nodrit de voluntaris ( espècie humana que existeix molt abans dels jocs olímpics de Barcelona) a l’ associacionisme, sense cap afany de lucre, amb un treball plenament solidari, i sense voler ser protagonistes.

La Unió , és un exemple del paper que ha jugat la societat civil del veïnat vers l’ associacionisme. L’ entitat amb 88 anys d’ història, és el cap i casal de Mas Rampinyo, tot un referent en el municipi, en el camp social, cultural, lúdic, esportiu, essent la cuina de una sèrie de valors que ha permès fomentar tradicions i costums, des de la Festa Major, passant per els Pastorets, per el ball de les Gitanes, per l’ Esbart, etc. En certs moments ha estat una travessia per el desert, en solitari, patint discriminació i no comptant amb el suport necessari de l’ administració local. En l’ actualitat la cosa ha capgirat, i sembla que hagi una millor entesa i una major col·laboració per part de la Casa Gran.

En certs aspectes la societat civil del veïnat ha estat capdavantera i en altres ha estat passiva i adormida. En el camp social no s’ha lluitat ni reivindicat com era necessari, s’ ha anat a remolc dels veïns d’ altres barris, que han lluitat per defensar el seu territori, mentre nosaltres ens manteníem al marge, personalment he tingut una sana enveja d’ ells.

Tinc la costum de parlar força, de fet el parlar m’ encanta, és cert que a vegades ho faig en excés, no se si és una virtut o un defecte. En aquest cas les paraules son escrites, cosa que ho prefereixo, així limito els meus possibles excessos verbals, que potser després hauria de lamentar, i també perquè es una manera de que quedi constància.

Escriure és un exercici que em relaxa, essent a la vegada és un exercici complicat, doncs davant d’ un monitor , d’ un teclat, o d’un paper en blanc escriure em costa, si bé ho faig sovint encara que després ho esborri , ho estripi o premi la tecla de supr. de l’ ordinador.

Col·laboro escrivint en El Veïnat, una revista editada per la Unió, de tant en tant també ho faig a La Veu, en la secció de cartes al director, editat per l` Ajuntament de Montcada i Reixac. Al mes de juny de 2008, em vaig incorporar a les noves tecnologies, posant en funcionament un bloc, donant sortida en ell a totes les meves dèries, però en especial està dedicat a tot el que giri al voltant de Mas Rampinyo.

Un pensament que gira la voltant de Mas Rampinyo, i que he expressat en públic en més d’ una ocasió, és la del sentiment vers un Mas Rampinyo independent. Tenint un clar convenciment de la seva viabilitat econòmica, geogràfica, demogràfica i social, per poder arribar a ser poble, amb ajuntament propi. Una identitat com a poble que hauria estat la “ repera”, de ben segur que si els nostres avantpassats haguessin donat el primer pas, i la meva generació ho haguéssim intentat de debò, qui sap on seriem, i com estaríem . Conscient de que no deixa de ser un somni utòpic, gens viable, que alguns de vosaltres fins hi tot el trobareu un xic ridícul o folklòric, si bé d’ altres el compartireu amb mi.

El veïnat en els anys ha vist com és construïen i son apunt d’ inaugurar equipaments esportius, culturals, socials, lúdics, d’ esbarjo, i de serveis, que son i seran tot un referent ( polèmiques a part), per el conjunt del veïnat i del municipi. En certa manera el centre del municipi és va desplaçant cap el veïnat, de fet és on hi ha terreny per continuar creixent, i perquè hi ha una voluntat política de perquè així sigui.

MAS RAMPINYO, SENTIMENT DE POBLE, no és una simple col·lecció de fotografies, ni de vistes, ni de postals, ni he pretès catalogar ni inventariar rés. He volgut donar una visió personal, essent aquest llibre és un petit tast, però molt intens i complert. Una realitat que la teniu entre les vostres mans, una realitat que m’ ha permès assolir un repte que m’ havia marcat des de feia temps.

Fa trenta i escaig anys vaig començar una intensa relació amb la fotografia, en uns inicis autodidactes, que posteriorment varen ser completats amb cursos de fotografia a Barcelona. Mas Rampinyo va ser el model i l’ estudi, que utilitzava per les meves practiques fotogràfiques, va ser un gran plató que tenia ben a prop de casa.

Mentre anava a peu per el territori, amb la camera penjada al ombro, cercant el motiu, la llum, o la composició idònia per fotografiar, m’ adonava de certs aspectes i detalls fins a les hores desconeguts. Comprovant al mateix temps com és malmetia el paisatge i és perdien elements prou significatius del patrimoni, arrel de l’acció sense control, que és feia en nom del mal anomenat progrés i en nom de la modernitat, o com altres dirien per causa i efecte de l’ especulació.

Tot això em va motivar força, prenent al poc temps la decisió de documentar tot el que anava contemplant: les malifetes, els canvis, les transformacions, i l’evolució del territori. Plantejant-me el treball des de dues vessants: la de fotògraf, aplicant els meus coneixements del llenguatge fotogràfic i la de persona veïna i arrelada al territori.Una experiència enriquidora, en un llarg recorregut on han aflorat i s’ han barrejat diverses sensibilitats, sensacions i sentiments, fins cert punt indescriptibles.

Malgrat que aquest llibre no compta amb cap fotografia de retrat, ni hi ha fotografies amb persones com a protagonistes, estic del tot convençut de que en cada una d’ elles l’ element humà està present i suficientment representat. Sempre he fugit de personalitzar, de fer qualsevol distinció individual, considero que la gent és la peça primordial del territori, essent a lo llarg de la història els autors i els protagonistes de tot el que és i el que representa Mas Rampinyo, per lo bo i per lo dolent. Els nostres avantpassats, els contemporanis i les noves generacions tindrem sempre una cosa en comú i per compartir : “ el ser de Mas Rampinyo “.

Us convido a passejar pausadament per el veïnat , que malgrat a no ser poble, ni vila ni ciutat, ni tenir ajuntament propi, ni jardins, ni palaus reials, ni places espaioses ni font lluminoses, ni esglésies romàniques ( exceptuant Reixac) , ni gòtiques, ni monuments artístics nacionals, per comprovar que encara compta amb racons prou interessants.

Però sobre tot, us animo a, sigueu d’ on sigueu, observar el paisatge que us envolta i comprovar els canvis i les transformacions que ha sofert. Que contempleu els colors, les llums, les ombres, els detalls i els contrastos. Que sentiu les olors i que escolteu els sorolls característics del lloc, així el coneixereu millor. Mantenint una relació més intensa i més activa amb el territori, potser l’ estimareu i el defensareu, evitant que és malmeti mai més.

Ara us convido a passejar pausadament a través del temps i de les fotografies.

Benvinguts a Mas Rampinyo, passeu, passeu...

A LA MARIA, LA MEVA  MARE   A la Maria ... Escric perquè ho necessito fer-ho ( capítol 1 ) A la matinada del 16 d' abril ....he sort...