La revetlla al carrer amb taules i cadires, amb menjar i
beguda, amb temps calorós, amb amics i família, amb veïns i veïnes, amb l’
olor dels petards, amb els sorolls gairebé
sense parar dels coets, piules i bombetes. La música per amenitzar i ballar , ens
ho vàrem passar molt bé, xerrant, ballant , la revetlla va comptar amb l participació de més de 200 persones, una
revetlla popular organitzada per la Unió de Mas Rampinyo, enhorabona per la
bona organització, felicitar a la Junta i els col·laboradors per la feina feta .
L’ arribada de la flama del Canigó va ser abans de començar
, malauradament no fem les fogueres que fèiem
quan érem petits. Però la Flama simbolitza altres tipus d' encesa...
La lectura del text d’ enguany la va fer en Joan Sisó.
MISSATGE DE
LA FLAMA 2016
Vivim un
temps de trànsit. Un ritual fortament arrelat a la nostra tradició, que ha
activat algun ressort secret de la consciència col·lectiva del nostre poble. I
és precisament en aquestes èpoques de canvi profund, de renovació, quan els
elements simbòlics adquireixen un protagonisme especial. La flama del Canigó és
un dels símbols que més ens representa i ens uneix en aquests temps. Enguany la
foguera de Sant Joan no cremarà només les andròmines, els mobles vells i la
paperassa de les golfes. El foc que des del Canigó fa 50 anys travessa els
Pirineus ens portarà una flama que hem de conservar viva durant aquest proper
any. La necessitarem durant l’hivern que s’acosta, perquè és tot un poble el
que s’ha posat a caminar, definitivament, amb un repte immens. No hi ha marxa
enrere. Les torxes amb la flama de Canigó han d’il·luminar el camí, i també han
d’escalfar-nos enmig dels temporals de pedra, pluja, neu i vent. És el foc el
que ha d’unir-nos encara més amb les nostres diferències.
El proper
solstici d’estiu, el del 2017, quan la flama baixi renovada del Canigó, es
complirà tot just el termini. Res podrà ser igual que abans. El futur és a les
nostres mans perquè som conscients del passat, i commemorem les vides de
catalans i catalanes com la Muriel Casals que van dedicar una part molt
important de la seva existència a avivar la flama del país amb el seu alè
d’unitat i esperança. En aquest temps de traspàs, evoquem el gran poema èpic
Canigó, de Jacint Verdaguer, com a símbol del foc de la paraula que ens uneix
com a poble.
Amb els
aires d’aquesta segona renaixença que estem vivint celebrem aquesta diada amb
unes corrandes populars sense retorn.
LA FLAMA
Quatre rius
del Pirineu baixen furients,
carregats
d’aigua encesa del Canigó.
Corriols,
afraus, gorges i torrents,
escampen les
brases per la nació.
Ardents
afluents arriben a l’Ebre,
on cada
solstici està esperant
la barca que
porta les quatre torxes,
de Fraga,
Maó, Salses i Guardamar.
Al mig de
les fites d’aquesta terra,
encendrem
les fogueres de Sant Joan.
Desperten
fades del riu i la serra,
que aviven
els cors de tots els catalans:
«Espurnes de
la nit, danseu fins l’alba,
el
sol de llibertat és vostra flama!»
Andreu
Carranza Font, escriptor.