dilluns, d’octubre 16, 2023

 

      FEM-HO ARA, NO SIGUI QUE FEM TARD

 autoretrat de ja fa uns anys

M' agrada escriure i compartir-ho....

Després de la mort d' un esser estimat , hi ha un cert allau de mostres de condol , ho sentim, que en pau descansi, mira que era bona persona, una bona mare , un bon amic o company. Ressaltem els bons  moments viscuts , fent servir topics i paraules que denoten sentiments que tenim vers la persona , sense faltar en certs casos les corresponents dosis d' hipocresia´

Perquè ho fem gairebé sempre després del decés i no abans, amb gent que compartim anys de recorregut , no trobem cap estona per transmetre-li  el nostres sentiments i agraïments. Fem-ho ara, no ho deixem per demà no sigui que fem tard.

Jo a lo llarg del temps he fet tard en diverses ocasions , ara me n' adono que he errat , no he dit el que sento a més d' algun , en certs casos donava per fet que no calia fer-ho ,doncs es dona per sabut, en altres pensava que hi havia temps per fer-ho. Al meu pare i la meva mare no els he dit prou vegades que els estimava, segur que de ben petit els hi deia, però no recordo haver-ho fet de més gran. Es un cert neguit que tinc ,  no haver-los dit en vida el que sentia per ells, en més o menys intensitat tampoc ho he fet a altres familiars , amics i companys i coneguts.

Ens  podem besar , abraçar ,  estimar, acompanyar ,  però el  parlar i dir les coses per el seu nom es primordial. Transmetre l' afecte , reconèixer les virtuts i perquè no els defectes  de les persones que tenim a l' entorn es un exercici  a realitzar quotidianament.

T' estimo , m' importes ,  ets el meu puntal , sense tu no , gràcies per tot , aquí em tens , lo que calgui , ho hauríem de dir sovint a totes aquelles persones que considerem imprescindibles a la nostra vida , demanar perdó per si els hem fet qualsevol cosa que els hagi ferit.

Imprescindible es la meva família(el nucli dur com dic jo), amb més o menys intensitat també  la gent que em saluda al mati, la que s' atura a parlar , el veí que em comenta quelcom de l' escala, el dependent que amb el seu somriure m' alegra el moment, el company que em pregunta com em trobo, la família que encara que sigui una trucada  s' interessa per tot, els amics que son quan inclòs quan no toca,la gent de la cultura que m' aporta coneixement i distracció , el sanitaris , els esportistes, els científics, i una llarga llista de persones que son imprescindibles i no tòxiques .

Aquesta es una reflexió que ha començat amb motiu del decés de gent estimada, que han marxat , que em deixen petjada , que em deixen tocat . La vida son quatre dies , doncs sense molestar a ningú visquem-la i gaudim-la, però no oblidem de dir el que cal ara i no sigui que fem  tard.

 

 

dilluns, de maig 06, 2019

PEL DAVANT I  PEL DARRERA
assaig general de TEA345 i l' estrena




















































































ESTRENA...































         FEM-HO ARA, NO SIGUI QUE FEM TARD   autoretrat de ja fa uns anys M' agrada escriure i compartir-ho.... Després de la mort d&#...