dijous, d’octubre 30, 2008

CRISTINA DESCANSA EN PAU


Entrellaçar les paraules per expessar el que sentim davant la mort d’ una persona estimada ,amiga o coneguda, s’ ens fa difícil.
La mort de la Cristina, és un d’aquests casos, és una declarada "mas rampinyaire" i una destacada "unionista",que ens ha deixat, però que el seu tarannà ens ha deixat una pronunciada petjada, que no s’ esborrarà facilment.
Jo no he estat en el cercle d' amistats de la Crisitina, però ha estat una de les persoanes que ens hem creuat a la vida en certs moments, hem coincidit amb alguns sentiemnts que com d' altre gent, tenim vers Mas Rampinyo i la Unió.
Als seus pares, al seu companys i al els seus fills, dir-vos que no esteu sols en el dolor.
Cristina descansa en pau.

diumenge, d’octubre 26, 2008

MAS RAMPINYO EN IMATGESautor des conegut anys 50?

Molts de nosaltres li diem carrer Major, en aquesta època era el carrer General Mola, realment un carrer llarg ,recte, amb uns edificis de planta baixa i un pis, destacant en primer terme la Unió entitat emblemàtica de Mas Rampinyo, i de Montcada i Reixac.
Postal antiga anys 60, malgrat el seu estat defectuós, amb aquesta imatge podem comprovar els plataners que hi havia a la carretera nacional i la poca construcció que teníem al veïnat en aquella època. Autor desconegut.

Postal dels anys 60,l’ estació de tren mal anomenada Moncada-Ripollet, podem observar el dipòsit de l’ aigua. A l’ esquerra observem una part dels antics lavabos, i al fons podem veure la fabrica de cartró. Quins temps aquells .Autor desconegut.
Any 1962, la nevada va ser molt important, un detall d’ aquesta gran nevada la podem veure en aquesta fotografia. Autor de la fotografia en Vicens Vilana. L’ antiga carretera a ribes completament nevada, gairebé 60 cm de neu.

















dissabte, d’octubre 25, 2008




No a els acomiadaments...



Ni a Nissan, ni AISA, ni a Tyco, ni a Intorsa, ni a cap lloc, ara bé cal buscar solucions a els problemes de les empreses que encara estan en actiu, sinó no deixarem de ser un país de serveis, estem fora de rumb cal solucionar-ho.



He patit dos acomiadaments en la meva trajectòria laboral, va ser en dues empreses mitjanes o petites segons es miri.

Desprès vaig iniciar una etapa de creació de treball associat a través d’ una cooperativa que vaig formar junt amb altres socis, encara ara després de uns 14 anys està dempeus, no se fins quan, però de moment aguantem el tipus.

Per molta gent tenir una empresa vol dir estar montat en el euro o en el dólar. Ser empresari petit , és tota una aventura, el cert és que un servidor després de treballar per compta d’ altres empresaris, va decidir donar un tomb a la seva trajectòria laboral.

A nivell personal quan vaig patir els acomiadaments, no vaig cobrar cap indemnització milionària, més aviat al contrari, quan vàrem ser acomiadats, no hi havia cap moviment social a favor nostre, ni els mitjans de comunicació van dedicar ni una sola paraula.

Estic en contra dels acomiadaments, però des de d’ aquell treballador que està en un taller junt amb el seu empresari, d’ aquell cambrer que l’ acomiaden’ aquell operari , d’ aquell instal·lador autònom que es queda sense feina, d’ aquell vell comercial que es acomiadat per un jove que cobrarà un salari més baix, d’aquell treballador.

Estic en contra de qualsevol acomiadament sigui d’ un que de 1000, perquè cada cas té la suficient importància, un cost social i econòmic que afecta a família per família i evidentment a la persona.

Però també estic a favor del empresari petit i mitja que necessita que l’ empresa estigui vigent oberta i operativa, que cal acomiadar per necessitat ,per supervivència. Estic en contra del llenguatge fàcil, de la demagògia, de que els empresaris son els dolents, però també de que els treballadors siguin els culpables.

El fons socials, les ajudes a empreses, la formació professional, els cursos subvencionats, etc., els sindicats, les administracions, les patronals, el mon financer hauran de treballar de valent si volem continuar estan dins del que cap bé.

No a els acomiadaments, si a les solucions raonades.




El circ, que comenci l’ espectacle


A prop del centre logístic de LIDL a Mas Rampinyo, en els terrenys que s’ utilitzen per instal·lar la fira de la festa Major de Montcada i Reixac, hi ha instal·lat el Circ Aquàtic.

Una enorme carpa, amb el corresponents camions, taquilles, caravanes, etc., tot un mon de fantasia i espectacle.
Darrerament el món del circ està passant per una certa crisi, però en altres països hi ha una cultura de circ més forta. Les fotografies han estat realitzades avui dissabte, al matí, el blau és l’ element destecat de les instal·lacions del circ.
Espero que hi hagi presencia de públic en les seves funcions, una alternativa interessant per no estar a casa davant la televisió, sobre tot per la quitxalla




Al Carrer Narcís Monturiol de Mas Rampinyo


La imatge parla per si sola, a prop de les bústies de correus a la vorera de l’ esquerra del carrer direcció riu Ripoll, ens trobem aquesta lamentable estampa, de brutícia ( quedi clar que som la gent els que no ens comportem com cal, ara bé la neteja d’ aquesta vorera deixa molt de desitjar.

MAS RAMPINYO EN ELS LLIBRES.


DG, és un llibre escrit per en Ramon Solsona, publicat fa 10 anys per l’ editorial Quaderns Crema.


“Aquesta novel·la és, a més d’una farsa despietada dels postres dies, un disbarat. DG és un deliri hiperbòlic que escorxa totes les professions i es permet llicències estilístiques, històriques i d’ ultratomba.” ( part del comentari publicat en la contraportada del llibre)


Un to mordaç i satíric que l’ autor ha cultivat intensament en versos i articles periodístics. Maruja Ruiz és anomenada directora de Felicitats Diverses a la Generalitat, curiosament ella viu a un poble anomenat Masrampinyo ( així es com l’ autor escriu el topònim).


En unes declaracions sobre el llibre, l’ autor va dir que no s’ havia fixat amb el Mas Rampinyo, el Masrampinyo de la seva novel·la rés te a veure amb el Mas Rampinyo de Montcada i Reixac.

El cert però es que escriu el nom del nostre veïnat, qui sap si per haver llegit algun cop alguna de les referències que feia en Muntanyola en els seus escrits sobre futbol. Bé la qüestió, es que Mas Rampinyo en aquest cas va sortir en els llibres.

diumenge, d’octubre 19, 2008

Histories, historietes, amb Mas Rampinyo.


En un examen de francès a primer de batxillerat , amb el professor Fandós , uns quants mas rampinyencs vàrem posar a la data Masrrampiño tal de tal , quan ens va donar els exàmens corregits , ens va dir que anéssim a la primera de primària per preguntar la regla de la r , havíem escrit malament el nom del nostre veïnat.

No ens va renyar per escriure el nom de veïnat ( la gran majoria havia posat Montcada) ,sinó per fer-ho malament ,com a càstig els companys vàrem baixar a la primera classe , hi havia el professor ,vàrem demanar permís per entrar i li vàrem exposar el perquè estaven allà , vaja fila fèiem ,quina vergonya realment no sabíem més que un nen de primària .
..............................................

A la Salle ,un dia a classe amb el germà Lluís ( el director) , va fer referència a la Festa Major de Mas Rampinyo , amb un to força provocatiu (en aquella època fèiem un dia de festa local per la Festa Major ) , a mi en va sorgir de sobta una “carrespera” , una tos ,em va preguntar que em passava, jo li vaig contestar que rés , ell insistia , no vaig tenir un altre remei que comentar-li que s’ havia ficat amb la festa del meu poble i que això estava malament, em va reptar a que sortís a la pissarra , per tal de lluitar ( cosa que em era molt difícil doncs tenia un caràcter i una constitució física que ens feia tenir-li molt respecte).

Quan finalment vaig sortir davant la classe , ell es va posar en situació de lluita ,amb el punys en situació alçada ,gairebé li tapaven la cara ,jo li vaig dir que no podia lluitar amb ell ,doncs portava el pitet al coll i que allò significaria un pecat fer-ho, ell amb ganes de continuar amb la festa es va traure el pitet. Mig acovardit vaig decidir abandonar la lluita abans de començar-la , li vaig argumentar que ell era més fort que jo, i que em guanyaria ( tot es va tractar de una broma , d’un xic d’ esbarjo ).

..............................................

Al Ferral de Bernesga a la província de León , a tots els que venien de Catalunya a fer la mili al campament i em preguntaven d’ on era ,els hi deia : sóc de Mas Rampinyo , a gairebé a tots els hi tenia que donar dades per que es ubiquessin on era el veïnat, així anaven passant els dies i els reemplaços, fins un dia que un nou recluta incorporat a la VM , vingut del barri Gràcia , quan li vaig dir que era de Mas Rampinyo , va dir ostres la Festa Major de Mas Rampinyo , vaig quedar-me aturat , em va dir que el seu avi l’ havia parlat de la nostra festa major i sabia on era situat el Mas Rampinyo.Vaig cridar a tots els meus companys de la VM , i els vaig demanar que escoltessin al nou vingut o arribat, que els hi va dir que coneixia Mas Rampinyo i etc.
................................................

Un cop llicenciat, havien passat uns anys ,estava assegut dins de un tren , al meu costat la meva parella , el tren aturat a l’ estació de Sant Andreu , puja la gent que hi havia a la andana , una d’ aquestes persones , es queda mirant-me i em saluda amb un “ hey Mas Rampinyo”, era un company de la mili , era un noi de Badia del Vallès , no em recordava del seu nom, tant sols de les seves simpaties per el POUM ,ell tampoc s’ en recordava del meu nom, si en canvi que era de Mas Rampinyo.
............................................................
En Modest Almirall , pintor , va exposar a una galeria d’ art situada al carrer de la Palla a la ciutat comtal , el dia de la inauguració vaig assistir amb un meu amic , allà em va presentar unes amigues d’ ell i del pintor , en les presentacions va sortir el nom de Mas Rampinyo , una d’ elles va reaccionar amb cara de sorpresa , li dic que passa ,em comenta que li sona el nom , jo li dic si es per la dita de sembla la festa major ...... , ella em diu que no , que coneix un joc que li havien explicat, un xic verd .

Quin joc? el joc del Mas Rampinyo em diu , quin joc es aquest li pregunto? tot intrigat, i em contesta:

Carinyo, vols jugar al joc del Mas Rampinyo? tu te ajups i jo te la enginyo.

......................................................

Les batalles que havien fet alguns companys de la Salle, que es triaven pedres d’ una banda del riu a l’ altre, era la batalla del pont dels Hermanos, aquesta historia la vaig escoltar a Montcada Centre .quan un botiguer me la va explicar, ell hi havia participat, era un sastre. Era la batalla entre nois de Mas Rampinyo amb nois de Montcada (suposso i desitjo que mai arribés al sang al riu), doncs uan cosa es defensar un sentiment , però mai utilitzar la violència per aconseguir-ho, si bé aquestes batalles devien ser més les ganes de realitzar malifetes de l’ època. Estic parlant dels anys 40.

.....................................................

dimecres, d’octubre 08, 2008

La feina ben feta, gràcies.


Quan es va donar el pas de col·locar el sistema nou de els contenidors soterrats de les escombraries, les obres es van realitzar en algun cas sense comunicar-ho a els veïns afectats.

L’ administració sovint, actua amb una prepotència i arrogància fora de lloc, per no escalfar-se més del compta el cap, fan i desfan al seu lliure pensar. En el cas que em preocupa, a sobre de no comunicar ni informar, fan l’ obra mal feta

Quan cau una pluja, l’ aigua forma una bassa doncs la construcció de l’arqueta on estan els contenidors fa de barrera, és evident que com és un sol veí el que utilitza el gual per entrar i sortir tan fa que no poguí sortir i entrar del cotxe sense tenir que fer meravelles.

Fa un parell d’ anys que aquest problema existeix, però no veig cap treball de reaparició del nyap que es va fer, la micro política és tant o més important que la macro política, els petits problemes quotidians necessiten solucions, els grans projectes poden esperar.

La feina ben feta, gràcies.


Fotografies realitzades, al carrer Pep Ventura, Mas Rampinyo 2008


diumenge, d’octubre 05, 2008

Un tomb per la Fira del Comerç a Mas Rampinyo


Una atracció que ha comportat que la quitxalla s’ ho passés força bé en la Fira, els llits elàstics.

podem comprovar que la exhibició de ball, ha tingut l’atenció d’ un nombrós grup de persones.
Dos balladors de competició, en Pol i la Núria, del grup Invicto de la Unió.

El stand més florit de la Fira...

Exhibició de ball de Saló, a càrrec dels responsables del grup Invicto de la Unió en Victor i la Inés. Informació sobre aquest grup i les seves activitats a la http://www.la-unio.com/ .

Vista del passadís ple de gent, un dia on el sol ha dominat, la gent s’ ha apropat a la Festa, a la Fira del Comerç.

El stand de la Unió, a la Fira del Comerç de Mas Rampinyo 2008, podem veure el llibre del 75 è aniversari, que encara hi ha exemplars a la venda. Un llibre, que si no el teniu encara, sou a temps de poder comparar, una eina per entendre més el que és La Unió, així com podreu comprovar la tasca que l’ entitat ha desenvolupat, i que encara està realitzant ara que compta amb 87 anys d’ història .
REFLEXIÓ personal
El comerç a Mas Rampinyo, sembla que no passa per uns bons moments, les causes son diverses, els comerciants i botiguers segur que estan intentant arreglar la situació, no se fins quin punt amb l’ ajut de les institucions públiques. És evident que s’ haurà de buscar nous elements per reforçar el comerç al veïnat. Ja ho deia en altre comentari, però el tancament de comerços en poc temps ha esta considerable, sobre tot per el tipus de servei que oferien.

OPINIÓ


“Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’ aquest poble”, realment seria un ideal a complir per tots els que estan en càrrecs públics, “ un altre gall cantaria “ si això fos així.

No vull entrar ni entraré en el terreny de la crítica negativa, destructiva, però si de la constructiva ,la que vol sumar i no pas restar. Tinc opinió, i vull opinar, no fer doctrina ( perquè no en sé, ni estic preparat per fer-ho), tinc la necessitat d’ expressar les sensacions personals, i escriure sobre les reflexions que em faig , dels temes que m’ apassionen , que considero poden interessar, sempre procurar ser respectuós amb els demés.


NO, PROU, FINS AQUI HEM ARRIBAT

Qui perd els orígens per la identitat , ens canta en Raimon a “JO VINC D’ UN SILENCI “, quina raó té , el cantant de Xàtiva.

Realment no podem perdre els nostres orígens, no podem permetre que s’ ens vengui la mateixa cançó: “tot es fa per millorar, per el bé comú, cal mirar el present i el futur i no pas el passat”, “ nosaltres sabem el que fem, ho fem per fi de bé, no es pot viure anclats al passat”

No podem renunciar d’ on venim, no podem renunciar de la nostra història, ni del nostre patrimoni, ni del llegat que els nostres avantpassats ens varen deixar. No confondre amb que no cal evolucionar, ni transformar, ni adaptar-nos a els temps actuals, malgrat que la velocitat dels esdeveniments es molt elevada, malgrat que els canvis son continus, no poden ser excuses per planificar-ho adequadament, l’ adaptació a els nous temps, ha de ser respectuosa amb el patrimoni, el paisatge, amb la història, en definitiva amb nostres orígens.

Molts plans, estudis, debats, trobades, conferencies, etc. s’ han fet, aixì com grans campanyes publicitàries o promocionals, en més d’ un cas per vendre fum: fum negre , fum opac, fum..., per fer demagògia, per jugar amb els sentiments de les persones.

De rés em val sinó es compagina la conservació del patrimoni, paisatge, territori, medi ambient, amb el necessari creixement tant d’ habitatges, com de naus industrials ,com de infrastructures viàries, etc.. Però el creixement no ha de ser incontrolat, ni desmesurat, més aviat ha de ser sensible, cal una gran dosis de sensibilitat , que no ha de estar renyida amb el progrés.

No estic parlant dels darrers anys de governs, ni estic personalitzant amb cap polític en concret (cadascú ja es prou gran per saber-ho), és una visió generalitzada des del inici de la democràcia (és evident que en la dictadura van fer autèntiques barbaritats , un creixement brutal, una saturació de població en barris sense els serveis necessaris, el creixement industrial sense la més mínima planificació, però això seria tema d’ un altre comentari o escrit ) .


La inexperiència del moment , la velocitat dels canvis, la feblesa en certs casos dels principals valedors de la gestió pública, la forta pressió dels industrials promotors i constructors, o de les altes esferes de poder públic o econòmic etc., son factors i causes que han ocasionat que més d’ una vegada no s’ hagi dit no, o prou, o fins aquí hem arribat, ben clar i sense cridar.

La factura pagada per Montcada i Reixac es molt elevada, segur que com la d’ altres poblacions o municipis, Mas Rampinyo a sofert uns canvis i unes transformacions, que van suposar i han suposat una pèrdua de indrets peculiars, racons desapareguts que no podrem recuperar , patrimoni d’ una bellesa i riquesa única ( en alguns casos podrem observar i gaudir amb les fotografies que es conserven, en altres ens tindrem que conformar ... doncs ni les fotografies s’ han conservat).

Si no estic errat, encara ara al 2008 no hi ha aprovat cap catàleg de Patrimoni Local, per protegir, i per poder evitar més pèrdues irreparables. En cas d’ existir, estaria bé que fos explicat a la població. La modernitat es compatible amb la conservació, el futur necessita del passat, no cal trencar amb ell.

En més o menys responsabilitat, tots els que formem part del municipi de Montcada i Reixac ,i del veïnat de Mas Rampinyo tenim la nostra part de culpa ,hi ha excepcions, de gent que ha lluitat, que s’ ha enfrontat, que ha governat, que ha treballat vers ser fidels al poble, d’ altres que no ha fet lo que calia, que han governat en ocasions bastant malament, sense preveure les conseqüències.

No podem oblidar el paper dels veïns que han estat passius, en la gran majoria d’ ocasions, donant l’ esquena o girant la cara per no veure el que passava. Jo he estat en part un d’ aquests veïns, considero que no he fet prou per tal d’ evitar certes coses, soc conscient de que cal saber plantar cara, fer-ho en fermesa, respectant les normes i les lleis, tinc clar que no estem en un mon idíl·lic, que no ens regalen rés, i que no tot el mon es fantàstic ni de color de rosa.

Haurem de reflexionar, de valorar si volem continuar amb la marxa que portem derruir, de malmetre, i no pas conservar. Realment aquest es el panorama i el bagatge que volem deixar a les nostres fills, nets o besnéts.

Algun dia, algun estudiant, historiador, arquitecte, escriptor, investigador, o alguna entitat o estament públic, haurà de fer un cens de tot el que s’ ha perdut a lo llarg dels anys, catalogar lo malmès, per tal de que les noves generacions coneguin part dels seus orígens, per tenir més clar la seva identitat.

dijous, d’octubre 02, 2008

MAS RAMPINYO A LA RED
Cercant per la xarxa ens trobem amb algunes definicions sobre Mas Rampinyo, tal com han estat tretes de la xarxa, les penjo, al menys son curioses.
Mas Rampinyo
Nucli del municipi de Montcada i Reixac (Vallès Occidental)


Mas Rampinyo
UTM: X: 4 320; Y: 45 940
Nucli del municipi de Montcada i Reixac (Vallès Occidental). RESULTATS: 6


el Masrampinyo
Veïnat residencial, obrer i industrial de Montcada i Reixac (Vallès Occidental), a l'esquerra del riu Ripoll
npag=1;
respag=10;
docs="000001";
grup="843574";
cerca="el masrampinyo";


el Masrampinyo
Població: 8 499 h [2006]

Veïnat residencial, obrer i industrial de Montcada i Reixac (Vallès Occidental), a l'esquerra del riu Ripoll. Sorgí al començament del s XX, amb un nucli de torretes d'obrers qualificats a la carretera de Barcelona a Ribes, amb petites instal·lacions industrials. Actualment és format per blocs d'habitatges; entre les indústries es destaca l'Aismalibar. El ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà divideix el barri.
"Un sentiment, ho sé, bastant utòpic, però a la fi és un sentiment personal. No sé fins quin punt compartit per altre gent... "



         FEM-HO ARA, NO SIGUI QUE FEM TARD   autoretrat de ja fa uns anys M' agrada escriure i compartir-ho.... Després de la mort d&#...