Com el Vallès no hi ha rés, aquest paisatge rural ens mostra el que ens hem deixat prendre.
Fotografia d' autor desconegut, a la dreta de la imatge podem contemplar un paisatge rural prou interessant, aquesta vinya estava a prop de Can Pomada, a Mas Rampinyo, anys 60.
Can Pomada al fons, anys 60 Mas RampinyoFa poc he tingut la sort de conèixer de ben a prop el Priorat, és una zona pera mi desconeguda, però que quan he pogut contemplar el paisatge, m’ he portat una grata sensació. No sóc sommelier, ni enòleg, ni gaire coneixedor dels seus vins, si bé darrerament he tastat més d’ un, i he de confessar que deixen un bon gust al paladar.
Es preguntareu que te que veure el Priorat amb Mas Rampinyo, de ben segur que ben poc, més aviat les fotografies que he penjat amb aquest comentari, més tindrien a veure amb el Penedès, sobretot per la orografia del territori. Doncs te a veure que aquella visita a la comarca del Priorat, una comarca oblidada fa molt de temps, em va fer recuperar records i sentiments del meu passat, alguns carrers sense cotxes, quatre cases, etc.
Aquestes fotografies, d’ autor desconegut, estan realitzades ala vinya del Ton Casajuana, a la zona de Can Pomada, a Mas Rampinyo, a finals dels anys 50 o a principis dels 60.
Realment podem contemplar si les ampliem el paisatge que hi ha al fons, unes vistes del mon rural de l’ època, en aquella zona hi havia moltes vinyes. Jo he tingut la sort de poder collir raïms, de poder trepitjar-los, i també de seguir un xic el procés del vi a les botes en el celler, venint-me a la memòria quan el meu oncle i padrí el Ton, encenia el “ lloquet “ de sofre per evitar que el vi és piqués.
En alguna ocasió he dic que no sóc ni he estat pagès, però més d’ un cop a la vida he fet el pagès. Ja tinc una edat, he viscut en els meus anys de infantesa ben a prop del mon rural, per vincles familiars he estimat el mon del camp i el ramader. He tingut la sort de que el meu pare ha treballat en el camp, i en certa manera m’ ha inculcat la seva estimació en aquest sector. No puc oblidar els meus estius quan acabava el curs escolar i m’ anava a ajudar o distreure al meu oncle a Can Castells, com no puc oblidar les estones que he estat a cala Manela, amb els meus cosins i els meus oncles, dins de la vaqueria que fins fa poc encara estava en ple rendiment.
Tot el que sigui recordar aquelles èpoques, em fa venir uns records molt entranyables, records que vull conserva en el meu equipatge personal, en aquest viatge que és la vida.
La sort de néixer en un veïnat on l’ agricultura i la ramaderia eren la principal activitat econòmica de la zona, on les masies formaven part del paisatge, on les portes de les cases gairebé no es tancaven mai, on podíem jugar al carrer, doncs no hi havia cotxes, una època on jugàvem i ens relacionàvem més amb els veïns, amics i companys de l’escola, doncs tan sols hi havia una cadena de televisió, i no ens tancàvem a casa a jugar amb sofisticats medis electrònics.
Tot i així el veïnat ha evolucionat cap un territori més industrialitzat, amb un fort creixement d’ habitatges, amb la corresponent pèrdua de signes de la seva identitat, i amb la pèrdua de bells exponents de l’arquitectura del país, com son totes les masies enderrocades Can Castells, Moli d’ en Bisbe, Moli d’ en Coll, Can Tuxans, les Indianes, Can Castelló, etc.
Temps era temps, però s’ ha de viure el present i mirar un xic el futur, però cal tenir cura amb el passat, cal realitzar tot el possible per recuperar les nostres orígens. Des d’ aquest bloc ho intentaré. No em cansaré a demanar a que vulgui col·laborar o tingui material per publicar que el faci arribar, serà publicat en aquest espai, quan ho desitgeu.
