diumenge, de juny 28, 2009

A Montcada és estiu, sense paraules



cliqueu sobre el mapa, per ampliar-ho.


La revista de l’ estiu 2009, editada per l’ ajuntament, ha sortit al carrer, a la contraportada podem trobar-hi un interessant mapa que localitza els espais on és celebraran actes i activitats per aquest estiu. És evident que l’ estiu arriba de diferent manera a els diversos barris del municipi..., sense paraules.
CAL UNA MÉS COMPLERTA SENYALITZACIÓ




No hi ha dubte que una de les grans obres que s’ han fet darrerament al municipi i al veïnat, és el soterrament de la C-17. Malgrat que encara està en fase d’ acabament de la part superior, el trànsit passa per sota del que serà en part un passeig.

En aquest cas vull destacar la falta d’ una senyalització més complerta, doncs veiem clarament que ens anuncien la sortida de la Llagosta i del polígon Pla d’ en Coll, en canvi del polígon de Can Milans ni rastre, si bé aquest és un polígon més petit, no podem oblidar que hi ha una gran indústria recentment inaugurada com és Valentine.

Quanta més informació donem, millor serà la mobilitat dels grans vehicles que diàriament van a els polígons, en aquest cas a els responsables de la senyalització els hi agrairia que rotulessin el polígon Can Milans, tot just és una obra parcialment a terminada, podem corregir certs errors sense un sobrecost.
El Torrent de Mas Duran


Ara que comença el calor, podem comprovar com l’ aigua es queda “ enxarcada “ i desprèn una forta fortor. Passejant per la zona també podem comprovar com la vegetació ha crescut molt dins del torrent. En les fotografies podeu comprovar el color blanquinós de l’aigua, estaria bé que és fes un manteniment de la zona, per evitar la possible presencia de mosquits tigres, etc.
La fotografia està feta de del pont que hi ha al carrer obert en el polígon industrial de la Granja?, fotografies realitzades el dia 24 de juny de 2009.

dimecres, de juny 24, 2009

Accions condenmables





A les 19.20 hores d’ avui dia de Sant Joan, una dotació de bombers ha tingut que intervenir per apagar un incendi de la bústia de correus situada a la plaça Salvador Espriu de Mas Rampinyo. Un veí del veïnat a donat l’ avis al telèfon d’ emergència, l’ acció d’ un incontrolat a ocasionat la crema del interior de la bústia, segur que la introducció d’ un petard ha esta la causa del incendi.

Aquesta matinada l’ acció d’ altre fets vandàlics, demostra que hi ha una minoria que confon la festa amb les bretolades, l’ objectiu ha esta una paperera de l’ Avinguda Catalunya, com podreu comprovar a la fotografia. El mobiliari urbà és de tots, cal tenir-ho en compta, i el cremar la possible correspondència del interior d´una bústia és una acció condemnable.
fotografies realitzades per en Fidel Casajuana.

diumenge, de juny 21, 2009

MONTCADA I MAS RAMPINYO, etern debat


Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.

Desconec qui va ser l’ autor del escrit d’ opinió, que va signar amb Jol, publicat a L’ Esguard, número 7 del mes d’ abril del 1932, no se si era de Mas Rampinyo o de Montcada, però realment és important llegir aquest curiós i molt interessant escrit. El cert és que al 1932 ja hi havia un sentiment d’ anar cadascú per el seu compta …. ( aquest document de l’ Esguard ha esta facilitat per en Ricard Ramos, un cop més agrair les seves aportacions ).

dilluns, de juny 15, 2009

UN ANY DE BLOG

Un any fa des de que vaig començar a publicar comentaris, a prop de 180 gairebé tots son de collita pròpia, salvo excepcions tots els comentaris estan relacionats amb el veïnat de Mas Rampinyo, amb la festa major o amb la Unió.

D’ altres comentaris han estat sobre temes que em venen de gust de publicar. Aquest blog és una eina, que em permet desfogar-me, dir la meva amb plena llibertat( amb la prudent auto regulació que un s’ aplica).

No tinc una fita determinada, però m’ agradaria aconseguir que aquest blog, fos una espècie d’àgora on la gent aporti la seva opinió, la seva visió, que sigui un punt d’encontre, de debat, de contrastar idees, pensaments, objectius, en definitiva que sigui un espai de pluja de idees, sobre Mas Rampinyo, i el seu entorn.

M’ agradaria que la gent que compti amb fotografies antigues, o no tant antigues però que formen part de la història, d´ un fet, d’ una activitat, d’ un edifici, d’ una festa, etc., relacionades amb Mas Rampinyo, puguin ser penjades i publicades en aquest espai, així com documents, com mapes, com a poesies, etc., les foto denuncia que tingueu, aquí teniu aquest espai a la vostra disposició, ara bé amb les normes de respecte necessàries.

Amb motiu del primer any del blog, he decidit publicar com a comentari el text que forma part del llibre “Mas Rampinyo, sentiment de poble”



NOTES D’ AUTOR

(text publicat en la darrera edició del llibre " Mas Rampinyo, sentiment de poble ", juny 2009)


La fotografia és un llenguatge universal que no necessita de paraules, ni cap coneixement de llengües, amb ella podem expressar el que sentim, crear, documentar, reivindicar, denunciar, així com compartir sensacions, doncs darrera cada fotografia hi ha la sensibilitat artística i humana del fotògraf. La tòpica frase “ una imatge val per mil paraules “ m’ aniria com l’ anell al dit per presentar-vos aquest llibre, però els que em coneixeu sabeu que m’ agrada dir sempre la meva, i en aquest cas tan especial no faré una excepció.

Transcriure el que hom sent o vol expressar, sovint és complicat, sobre tot si no és escriptor, ni poeta, ni historiador, ni urbanista, ni paisatgista ,ni polític, ni expert en la matèria a tractar. Tot i ser conscient de les meves limitacions literàries , i considerant en aquest cas que el fi justifica els medis, he pres la decisió d’ escriure una sèrie de reflexions personals.

“ Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’ aquest poble “ i “ Qui perd els orígens per la identitat “, aquestes dues frases sintetitzen molt bé el que jo vull exposar i en certa manera reivindicar en aquest escrit.

Diuen i en part estic d’acord, que néixer en un determinat lloc marca i condiciona per sempre, de fet nosaltres no hem pogut escollir on naixíem, però si podem decidir el grau de arrelament i de identificació que tenim amb el lloc d’ on som o d’ on ens sentim. Un és d’ on neix, d’ on vol, d’ on el deixen ser, però sobre tot d’ on un se sent.

Fa una cinquantena i escaig d’ anys vaig néixer en el veïnat, és on visc, treballo, i desenvolupo la majoria d’ activitats que ocupen el meu temps de lleure. Al pas dels temps els lligams que tinc amb el territori, la gent, les costums i les tradicions que m’ envolten, s’ han vist reforçats.

Mas Rampinyo malgrat que alguns s’ entestin a canviar la història i els seus límits geogràfics, s’ aixeca a l ‘esquerra del riu Ripoll. D’ aquells orígens agrícoles, amb un paisatge rural, s’ ha passat a un de plenament urbà i industrial, amb habitatges verticals, horitzontals, i de naus industrials que han sorgit com a bolets, transformant completament el perfil del paisatge del veïnat.

Es curiós que una companyia com Telefònica, ho tingui més clar que aquells que des del desconeixement afirmen que la c-17 es el límit del terme. Només cal comprovar la correspondència i la guia que edita la companyia per els seus clients i usuaris, ens diu que tota persona o empresa que està a l’ esquerra del riu Ripoll és de “ El Masrampinyo”. El veïnat situat a la comarca del Vallès Occidental, delimita amb el Vallés Oriental, La Llagosta, Ripollet, Barberà del Vallès, Santa Perpetua de Mogoda i tot creuant el riu Ripoll amb Montcada.

Un símbol característic de la identitat del veïnat es el seu topònim, Mas Rampinyo, essent aquesta la forma més correcte d’ escriure. Altres maneres de fer-ho que la gent utilitza són: Masrampiño, Mas-Rampiño, Marrampiño, Masrampinyo, Marrampinyo, Mas-Rampinyo, Mas-rampinyo, etc. (entreu a google i ho comprovareu ).Un altre topònim que s’ ha utilitzat per referir-se al veïnat, és el de Sant Pere de Reixac, un nom escaient, lligat a els nostres orígens, no oblidem que els primers pobladors del veïnat varen baixar de Reixac, per conrear les terres, per més endavant construir els seus habitatges al pla.

He utilitzat Mas Rampinyo per dir d’ on sóc i d’ on vinc, tant a dins com a fora del Principat, en alguns casos he de donar referències perquè la gent s’ ubiqui: que si a prop de Barcelona, en el Vallès, Catalunya, Europa, Univers. Els hi sona rar el nom, com si fos xinès, d’ altres tot quedant-se dubitatius uns instants, recorren a la popular dita catalana “ sembla la festa major de Mas Rampinyo “, tot dient que no creien que existís el veïnat com a tal. Si bé la majoria no l’ ha sentit mai, ni coneixen el veïnat, fet que haurem de corregir-lo, posant “ Mas Rampinyo al món “, en els mapes i en els medis de comunicació.

El nom de Mas Rampinyo està lligat per sempre més al món del mas, actualment resten pocs dempeus. Can Castells, Les Indianes, Can Castelló, Cal Tuxans, el Molí d’ en Coll, són masos que han estat enderrocats sense cap mirament, significant la pèrdua d’ uns bells exponents de l’ arquitectura del país, així com pessics de la història del veïnat

El creixement urbanístic va fer aparèixer o créixer algunes zones d’ habitatges i zones industrials i de serveis, que varen aprofitar per batejar-les molt alegrament amb noms aliens i gens respectuosos amb la història del veïnat:Un nom importat de l’Àfrica com és el de Gurugú (per sort s’ ha canviat per un nom arrelat al territori, com és el de Mas Duran). Un gens fidel a la realitat històrica ni geogràfica com és el de Montcada Nova (quan Carrerada hauria estat més fidel a els orígens), un exemple de la passivitat municipal de l’ època és deixar batejar amb un Foinvasa, a un nou polígon industrial (quan allà hi havia Can Castells, un nom molt més apropiat). Un cas recent el trobem amb el Punt de Montcada i Reixac , quan el Club hauria estat el nom més idoni, en record a la peculiar zona d’ esbarjo, esportiva, lúdica , cultural i social, que ocupava uns divuit mil metres quadrats i que va ser tota una referència al municipi i a la comarca, i que malauradament no disposem d’ ella.

Si bé el nom més surrealista , és el de Moncada-Ripollet, nom oficial de l’ estació de tren a Mas Rampinyo, en la seva època tindria una certa lògica , ara és un desencert mantenir-lo, RENFE o ADIF haurien de canviar-lo, i els governants municipals haurien de prendre cartes en l’ assumpte, i exigir el canvi. Tan costa d’ una vegada que s’ anomeni Mas Rampinyo, els viatgers que encara baixen a l’ estació pensant que son a Ripollet els hi ho agrairan.

Com canta en Raimon a “ Jo vinc de un silenci “, “ qui perd els orígens perd la identitat “, no podem perdre els nostres orígens, ni renunciar d’ on venim, ni molt menys a la nostra història, ni al patrimoni , ni al llegat que ens ha deixat els nostres avantpassats. La realitat demostra que no ha estat així, pagant el territori una factura massa elevada, amb la desaparició de bells indrets i peculiars racons que fins fa poc composaven estampes idíl·liques del paisatge rural i urbà.

El territori i els seus elements han estat malmesos, sense escrúpols, amb un creixement desmesurat, incontrolat, i gens sensible, prevalent la política del enderroc i no la de la conservació. Uns clars exemples els tenim en la zona de cases de can Milans, Cal Sord, el Club de Aismalibar, els pins de Can Castells, les cases de les Sedes, les masies enderrocades, etc.

Les responsabilitats han estat en menor o major grau, per activa o per passiva, dels polítics, promotors, constructors, funcionaris, professionals diversos , així com dels veïns, que hem estat permissius, ja sigui per desconeixement, per deixadesa o per comoditat. No s’ ha actuat amb prou fermesa, en els moments que calia fer-ho, a partir de la instauració de la democràcia a finals dels anys 70, tot es va accelerar, els governants eren inexperts, no hi havia suficients mitjans ni l’estructura en l’ administració per controlar-ho tot, la pressió dels poders econòmics era molt asfixiant, les lleis de l’ època eren ambigües donant peu a certs excessos.

Més tard arribaria l’ època del pelotazo, que va suposar un reforçament de un tot si val .Fa uns mesos ha esclatat la bombolla immobiliària i a continuació la crisi econòmica ha aparegut de sobte, sembla que fins ara ens havien venut només que fum dens, tot el que ens deien de la solvència del sistema no ha estat veritat, i com diu un amic “han parat el món, quan han cregut convenient fer-ho”. Els efectes immediats són una reducció del volum de construcció, i han tallat de sobte el protagonisme del totxo en l’ economia.

Encara que a un menor ritme, és continuarà construint, hem d’ estar atents, perquè no es repeteixin ni els tics ni els errors, que varen permetre malmetre el territori i els seus elements, en temps passats i en els temps recents. Cal ordenar i preservar el territori i els seus elements, de rés val que es realitzi un catàleg del patrimoni local, si després no l’ aprovem, ni li fem cas, ni el tenim en compta, fet que ha passat a Montcada i Reixac on l’ ajuntament no ha aprovat el citat treball o catàleg . Cal ser fidels amb els nostres orígens i amb la identitat d’ on som i d’ on vivim, com deia l’ Espriu “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’ aquest poble”, un compromís que tots hauríem de complir.

El veïnat forma part de Montcada i Reixac, un municipi de gran extensió geogràfica, dividit i trossejat per la seva especial orografia: muntanyes, rius , rieres, així com infrastructures de les diverses comunicacions viàries i ferroviàries: autopistes, autovia, carretera nacional, les comarcals, i les tres línies de tren que parteixen el municipi.

Tot un giri gall que forma un còctel complicat de digerir i dirigir a la hora de gestionar el municipi, que ha complicat la feina del dia a dia dels diversos governs municipals. Però aquests han apel·lat i utilitzat aquesta complexitat a la seva conveniència més d’ una ocasió, per amagar certs tics centralitzadors, i per justificar les mancances en equipaments i serveis que hi havia al veïnat i al municipi, en certs casos ha estat l‘excusa per no obrir l’ aixeta a les ajudes econòmiques, evitant unes discriminacions territorials segons deien.

En la complexa orografia del territori va comportar que apareguessin uns nuclis amb personalitat pròpia, a els que jo anomeno veïnats i altres diuen barris. Han estat la columna vertebral del municipi “, des d’ on entitats , associacions, col·lectius, clubs, i veïns han aportat vitalitat social, esportiva, cultural, econòmica, etc.. Suplint en molts casos a l’ administració o fins on no arribava aquesta.

A lo llarg dels anys la societat civil ha nodrit de voluntaris ( espècie humana que existeix molt abans dels jocs olímpics de Barcelona) a l’ associacionisme, sense cap afany de lucre, amb un treball plenament solidari, i sense voler ser protagonistes.

La Unió , és un exemple del paper que ha jugat la societat civil del veïnat vers l’ associacionisme. L’ entitat amb 88 anys d’ història, és el cap i casal de Mas Rampinyo, tot un referent en el municipi, en el camp social, cultural, lúdic, esportiu, essent la cuina de una sèrie de valors que ha permès fomentar tradicions i costums, des de la Festa Major, passant per els Pastorets, per el ball de les Gitanes, per l’ Esbart, etc. En certs moments ha estat una travessia per el desert, en solitari, patint discriminació i no comptant amb el suport necessari de l’ administració local. En l’ actualitat la cosa ha capgirat, i sembla que hagi una millor entesa i una major col·laboració per part de la Casa Gran.

En certs aspectes la societat civil del veïnat ha estat capdavantera i en altres ha estat passiva i adormida. En el camp social no s’ha lluitat ni reivindicat com era necessari, s’ ha anat a remolc dels veïns d’ altres barris, que han lluitat per defensar el seu territori, mentre nosaltres ens manteníem al marge, personalment he tingut una sana enveja d’ ells.

Tinc la costum de parlar força, de fet el parlar m’ encanta, és cert que a vegades ho faig en excés, no se si és una virtut o un defecte. En aquest cas les paraules son escrites, cosa que ho prefereixo, així limito els meus possibles excessos verbals, que potser després hauria de lamentar, i també perquè es una manera de que quedi constància.

Escriure és un exercici que em relaxa, essent a la vegada és un exercici complicat, doncs davant d’ un monitor , d’ un teclat, o d’un paper en blanc escriure em costa, si bé ho faig sovint encara que després ho esborri , ho estripi o premi la tecla de supr. de l’ ordinador.

Col·laboro escrivint en El Veïnat, una revista editada per la Unió, de tant en tant també ho faig a La Veu, en la secció de cartes al director, editat per l` Ajuntament de Montcada i Reixac. Al mes de juny de 2008, em vaig incorporar a les noves tecnologies, posant en funcionament un bloc, donant sortida en ell a totes les meves dèries, però en especial està dedicat a tot el que giri al voltant de Mas Rampinyo.

Un pensament que gira la voltant de Mas Rampinyo, i que he expressat en públic en més d’ una ocasió, és la del sentiment vers un Mas Rampinyo independent. Tenint un clar convenciment de la seva viabilitat econòmica, geogràfica, demogràfica i social, per poder arribar a ser poble, amb ajuntament propi. Una identitat com a poble que hauria estat la “ repera”, de ben segur que si els nostres avantpassats haguessin donat el primer pas, i la meva generació ho haguéssim intentat de debò, qui sap on seriem, i com estaríem . Conscient de que no deixa de ser un somni utòpic, gens viable, que alguns de vosaltres fins hi tot el trobareu un xic ridícul o folklòric, si bé d’ altres el compartireu amb mi.

El veïnat en els anys ha vist com és construïen i son apunt d’ inaugurar equipaments esportius, culturals, socials, lúdics, d’ esbarjo, i de serveis, que son i seran tot un referent ( polèmiques a part), per el conjunt del veïnat i del municipi. En certa manera el centre del municipi és va desplaçant cap el veïnat, de fet és on hi ha terreny per continuar creixent, i perquè hi ha una voluntat política de perquè així sigui.

MAS RAMPINYO, SENTIMENT DE POBLE, no és una simple col·lecció de fotografies, ni de vistes, ni de postals, ni he pretès catalogar ni inventariar rés. He volgut donar una visió personal, essent aquest llibre és un petit tast, però molt intens i complert. Una realitat que la teniu entre les vostres mans, una realitat que m’ ha permès assolir un repte que m’ havia marcat des de feia temps.

Fa trenta i escaig anys vaig començar una intensa relació amb la fotografia, en uns inicis autodidactes, que posteriorment varen ser completats amb cursos de fotografia a Barcelona. Mas Rampinyo va ser el model i l’ estudi, que utilitzava per les meves practiques fotogràfiques, va ser un gran plató que tenia ben a prop de casa.

Mentre anava a peu per el territori, amb la camera penjada al ombro, cercant el motiu, la llum, o la composició idònia per fotografiar, m’ adonava de certs aspectes i detalls fins a les hores desconeguts. Comprovant al mateix temps com és malmetia el paisatge i és perdien elements prou significatius del patrimoni, arrel de l’acció sense control, que és feia en nom del mal anomenat progrés i en nom de la modernitat, o com altres dirien per causa i efecte de l’ especulació.

Tot això em va motivar força, prenent al poc temps la decisió de documentar tot el que anava contemplant: les malifetes, els canvis, les transformacions, i l’evolució del territori. Plantejant-me el treball des de dues vessants: la de fotògraf, aplicant els meus coneixements del llenguatge fotogràfic i la de persona veïna i arrelada al territori.Una experiència enriquidora, en un llarg recorregut on han aflorat i s’ han barrejat diverses sensibilitats, sensacions i sentiments, fins cert punt indescriptibles.

Malgrat que aquest llibre no compta amb cap fotografia de retrat, ni hi ha fotografies amb persones com a protagonistes, estic del tot convençut de que en cada una d’ elles l’ element humà està present i suficientment representat. Sempre he fugit de personalitzar, de fer qualsevol distinció individual, considero que la gent és la peça primordial del territori, essent a lo llarg de la història els autors i els protagonistes de tot el que és i el que representa Mas Rampinyo, per lo bo i per lo dolent. Els nostres avantpassats, els contemporanis i les noves generacions tindrem sempre una cosa en comú i per compartir : “ el ser de Mas Rampinyo “.

Us convido a passejar pausadament per el veïnat , que malgrat a no ser poble, ni vila ni ciutat, ni tenir ajuntament propi, ni jardins, ni palaus reials, ni places espaioses ni font lluminoses, ni esglésies romàniques ( exceptuant Reixac) , ni gòtiques, ni monuments artístics nacionals, per comprovar que encara compta amb racons prou interessants.

Però sobre tot, us animo a, sigueu d’ on sigueu, observar el paisatge que us envolta i comprovar els canvis i les transformacions que ha sofert. Que contempleu els colors, les llums, les ombres, els detalls i els contrastos. Que sentiu les olors i que escolteu els sorolls característics del lloc, així el coneixereu millor. Mantenint una relació més intensa i més activa amb el territori, potser l’ estimareu i el defensareu, evitant que és malmeti mai més.

Ara us convido a passejar pausadament a través del temps i de les fotografies.

Benvinguts a Mas Rampinyo, passeu, passeu...

diumenge, de juny 14, 2009

El cinema a Mas Rampinyo més de 70 anys.




Cal comptar amb els cinemes lo més aviat possible.

Aquesta plana de publicitat correspon al primer numero de l’ Esguard , amb data del 10 d’ octubre de 1931. A la part de dalt trobem la programació dels cinemes Espanya ( Montcada) i Unió de Mas Rampinyo. Aquest document ha estat facilitat per en Ricard Ramos.

Fa poc ens trobàvem amb la trista noticia de que els cinemes Montcada, del Punt tancaven per raons tècniques. Segons els mitjans públics de comunicació de Montcada i Reixac, l’ Ajuntament està mantenint converses per tal d’ obrir lo més aviat possible les sales de projecció, segur que no totes ,però si les suficients per donar servei a la gent afeccionada al cinema.

Els motius, les causes, les raons deuen ser diverses, segur que les econòmiques son el principal motiu, però també la fragilitat del projecte des del començament també deu ser un factor que ha motivat aquest final. No tinc cap dubte que l’ administració local farà tots els possibles per tal de recuperar els cinemes. Davant de les preguntes dels grups de l’ oposició s’ ha demanat paciència per la complexitat del tema, doncs donem temps, però tinguem cura de que no s’ allargui massa, n’ oblidem que el cinema és cultura, és necessari que disposem de l’ oportunitat d’ anar al cinema sense tenir que agafar el cotxe, ni el transport públic.

Aquest mati he anat al Punt he fotografiat el trist paisatge de les taquilles buides ( és cert que en certes ocasions els tiquets els trèiem en la barra del bar), el passadís de sortida complement buit, no permetem que tot es quedi en centre d’ oci gairebé fantasma.

Fotografies realitzades avui diumenge 14 de juny del 2009, El Punt a Mas Rampinyo.
Tinguem cura del Parc





La gent som bruts, la gent som deixats, ens agrada demanar els drets, però no complir amb el deures. És cert que no som tots, ni molt menys estem dins del mateix sac, però una passejada per el parc de Mas Duran durant avui diumenge m’ ha permès comprovar com hi ha restes de palets, un paraxoc de cotxe, una taula de terrassa, bosses, garrafes d’ aigua, etc.

És cert que l’ administració ha de tenir cura de la neteja, però es evident que la gent hem de respectar les normes cíviques. No tot si val, no costa rés fer ús d’ aquest indret, però cal no embrutar-lo. És un patrimoni de tots ¡
Fotografies realitzades, avui diumenge 14 de juny de 2009. Parc Mas Duran, a Mas Rampinyo.

Els canvis en la Capella

Poc després de marxar els militars alguns mestres del spray van fer malbé aquesta capella.
La gent, amb les seves creences religioses fan un altar .

Capella situada en le parc del Mas Duran.
Fotografies de la capella actualment, diumenge 14 de juny de 2009. Parc Mas Duran a Mas Rampinyo.


dijous, de juny 11, 2009

PROGRAMES PROU INTERESSANTS

cliqueu sobre els documents per ampliar



Des del començament de publicar aquest blog, vaig fent crides a la gent perque col·labori en la confecció del mateix, amb escrits, amb fotografies, amb documents, etc. En aquest cas en Ricard Ramos ( editor del blog: www.montcadapost.blogspot.com , que no em cansaré de recomanar-lo) m’ ha fet arribar uns interessants programes de festes i d’ activitats que son a l’ hora uns documents que ens aporten informació sobre la Unió de Mas Rampinyo i el seu entorn.

dimecres, de juny 03, 2009

Aquest estiu personalitzem les samarretes



l' oci és primordial, el cinema és cultura, no estaria malament, revindicar que és obrin de nou les sales de cinema a Mas Rampinyo. (aquest disseny és un exemple de samarreta revindicativa).




Quan comença el calor, la gent adoptem en general una manera de vestir més esport, més còmode, més fresca, si ha un element de vestir que destaca sobre els altres és la samarreta.

Hi ha de tots els gustos, de les més típiques, ales més modernes, amb dissenys actuals, a els clàssics . Logos, marques, variacions e marques amb un segon sentit, publicitàries, reivindicatives, recordatories de festes i tradicions, etc..

Jo utilitzo la samarreta per vestir, i també per promocionar la marca o nom de Mas Rampinyo, amb dissenys més o menys encertats, intento portar el nom del veïnat arreu d’ on vaig de visita o de vacances.

És una proposta que us faig, confeccioneu les vostres samarretes amb motius o decoracions relacionades amb el veïnat, portem Mas Rampinyo al món.

Hi ha una multitud de maneres ,formes per fer-ho, jo us presento algunes idees.




Carta oberta:

He dit i he escrit que el tarannà de la gent de Mas Rampinyo, és conformista, que som molt passius, que no passem a la’ acció, que no reivindiquem com a altres zones del municipi. No sé si és bo o és dolent , però és la nostra manera de ser.

Hi ha però detalls que et fan dir prou, no ens prenguin literalment el pel, un d’ aquest casos son les obres de la c-17, després de molt de temps sembla que ja estan finalitzades en quan el soterrament en si, es a dir ja podria estar passant el trànsit per sota, però avui dimecres encara no podem passar, em sorgeixen una sèrie de dubtes que ojala algú em contesti:

Perquè no s’ ha obert la nova carretera soterrada de la c-17?, és veritat que haurem d’ esperar que vinguin els polítics a inaugurar-la ?, és de rebut que patim retencions, i els corresponents maldecaps, no es pot inaugurar el pas dels cotxes sense autoritats, i quan estigui tota l’obra acabada fem la inauguració, amb al tradicional tallada de cinta..

Siguin 6, 7,15 ó 5 dies , no entenc com no es permet el pas dels vehicles, ja portem un cert retard, no passaria rés de rés, si amb la coherència que s’ hauria de tenir, es donés pas als vehicles.

Qui sap la data de l’ inauguració ?, trist molt trist és anteposar raons de imatge i de pur marketing a les de facilitar la mobilitat a la gent cada dia.

         FEM-HO ARA, NO SIGUI QUE FEM TARD   autoretrat de ja fa uns anys M' agrada escriure i compartir-ho.... Després de la mort d&#...