FEM-HO ARA, NO SIGUI QUE FEM TARD
M' agrada escriure i compartir-ho....
Després de la mort d' un esser estimat , hi ha un cert allau de mostres de
condol , ho sentim, que en pau descansi, mira que era bona persona, una bona
mare , un bon amic o company. Ressaltem els bons moments viscuts , fent servir topics i
paraules que denoten sentiments que tenim vers la persona , sense faltar en
certs casos les corresponents dosis d' hipocresia´
Perquè ho fem gairebé sempre després del decés i no abans, amb gent que
compartim anys de recorregut , no trobem cap estona per transmetre-li el nostres sentiments i agraïments. Fem-ho
ara, no ho deixem per demà no sigui que fem tard.
Jo a lo llarg del temps he fet tard en diverses ocasions , ara me n' adono
que he errat , no he dit el que sento a més d' algun , en certs casos donava
per fet que no calia fer-ho ,doncs es dona per sabut, en altres pensava que hi
havia temps per fer-ho. Al meu pare i la meva mare no els he dit prou vegades
que els estimava, segur que de ben petit els hi deia, però no recordo haver-ho
fet de més gran. Es un cert neguit que tinc ,
no haver-los dit en vida el que sentia per ells, en més o menys
intensitat tampoc ho he fet a altres familiars , amics i companys i coneguts.
Ens podem besar , abraçar , estimar, acompanyar , però el
parlar i dir les coses per el seu nom es primordial. Transmetre l'
afecte , reconèixer les virtuts i perquè no els defectes de les persones que tenim a l' entorn es un
exercici a realitzar quotidianament.
T' estimo , m' importes , ets el meu
puntal , sense tu no , gràcies per tot , aquí em tens , lo que calgui , ho
hauríem de dir sovint a totes aquelles persones que considerem imprescindibles
a la nostra vida , demanar perdó per si els hem fet qualsevol cosa que els hagi
ferit.
Imprescindible es la meva família(el nucli dur com dic jo), amb més o menys
intensitat també la gent que em saluda
al mati, la que s' atura a parlar , el veí que em comenta quelcom de l' escala,
el dependent que amb el seu somriure m' alegra el moment, el company que em
pregunta com em trobo, la família que encara que sigui una trucada s' interessa per tot, els amics que son quan
inclòs quan no toca,la gent de la cultura que m' aporta coneixement i
distracció , el sanitaris , els esportistes, els científics, i una llarga
llista de persones que son imprescindibles i no tòxiques .
Aquesta es una reflexió que ha començat amb motiu del decés de gent
estimada, que han marxat , que em deixen petjada , que em deixen tocat . La
vida son quatre dies , doncs sense molestar a ningú visquem-la i gaudim-la,
però no oblidem de dir el que cal ara i no sigui que fem tard.
