dijous, de juliol 31, 2008


LA MEMÒRIA

Quan recorrem a la memòria, per recordar certs moments, certes situacions, certs instants que hem viscut, o per recordar com era aquella persona, aquell indret, aquell lloc, aquell paisatge, aquell edifici, etc., ens trobem com sovint la memòria es fon, es dilueix, s’ esvaeix, s’ esborra lentament, en ocasions no hi trobem rés, els records han desaparegut, en altres casos la memòria ens els manté frescos com si fos ahir quan ho vàrem viure o ho quan vàrem veure.

La memòria, és com un gran magatzem on hi ha un munt de informació, ple de records , on estan apilats, mig tapats, i alguns completament barrejats, no estan classificats ni codificats.

Quan recorrem a la memòria per trobar els records, sense adonar-nos i d’ una manera inconscient, la vestim, la transformem, la reconstruïm, l’ adaptem a la nostra voluntat, a la nostra mida, en algunes ocasions adulterem el records segons el nostre estat d’ ànim.

Per mi hi ha situacions, moments, instants viscuts a la meva vida que gairebé no tinc records d’ ells, per molt que intenti buscar o rebuscar dins del arxiu de la memòria, els tinc molt difusos, i en molts casos esborrats, una pèrdua que em sap molt de greu.

D’altres ara per ara els tinc presents, els recordo gairebé en perfecte estat, i quan puc intento anant recuperant moments, situacions o instants que estant mig amagats dins del gran espai de la memòria per tal de gaudir dels bons i dolents moments, per tal de reviure fets que han estat importants o insignificants, però que els he viscut.
Quan no hem pogut recuperar aquell record de la nostra memòria, o no teníem present aquell fet concret, tenim l’ oportunitat de que algun amic, familiar o conegut ens reconstrueixi el record en qüestió, amb el corresponent perill de que també sigui un xic adulterat per el que ens ho ha transmès.

Altre medi que utilitzem per reconstruir els records o recuperar-los en part, és a través de les fotografies, amb elles podem disposar d’ una informació complementaria que ens pot refrescar la memòria, de com era aquell avi que el vàrem perdre quan teníem pocs anys ,o que vivia lluny de casa nostra, però que ens havia agafat sobre les seves cames i ens havia fet moltes carantonyes, inclòs ens havia explicat la batalla de la seva vida més d’ un centenar d’ ocasions.

De com era aquell carrer que havíem jugat amb els amics, recuperar el record de com era aquell amic que va desaparèixer perquè els seus pares varen anar a l’ altre punta del mon ( abans no hi havia la facilitat de comunicació a través del messenger o skype ), però també podrem recordar de com era aquell carrer amb aquell arbrat, d’ aquell mas ,d’ aquella casa modernista, d’ aquella estació, aquell paisatge de vinyes, d’aquells camps d’ alfals, dels camps de blat de moro, etc..

La fotografia com a document gràfic, ens facilita el coneixement de com eren les cases, el paisatge, els edificis, les costums, les festes, les tradicions, i com eren el nostres avantpassats, per aquesta raó siguin benvinguts tots els treballs de recuperar les imatges de fa 100 anys,75,50,30 o 10, etc..

Tot el que ens faciliti recuperar, o ampliar la memòria es positiu, recórrer a aquesta tan com ens faci falta es un exercici saludable.
Racó de paraules



s e n t i m e n t s:

compartits, trobats, amagats, tapats, callats, viscuts, perduts, confosos, desitjats, barrejats, desitjats ...

dimarts, de juliol 29, 2008

Mas Rampinyo, febrer 2006
Mas Rampinyo, febrer 2006
Vermells, Mas Rampinyo febrer 2006 carrer del Quiosc, Mas Rampinyo febrer 2006
Cases del Asland, Mas Rampinyo febrer 2006 Antigues torres de Aismalibar,Mas Rampinyo febrer 2006

Mas Rampinyo, febrer 2006
art? bretolada? qui ho sap, Mas Rampinyo febrer 2006.

carrer sant ramon, Mas Rampinyo febrer 2006
Estació de tren mal anomenada Moncada - Ripollet ,febrer 2006









divendres, de juliol 25, 2008




Mas Rampinyo, anys 80

fotografies realitzades per en Fidel Casajuana i Manent

dimarts, de juliol 22, 2008

No son bitxos rars, ELS POLITICS.


La gent passem del fred a la calor amb menys temps de lo que canta un gall. Tant aviat posem a dalt d’ un pedestal a una persona, com que li girem la cara, i entrem en una vertiginosa carrera del descrèdit personal. Ahir era un Deu, avui un dimoni terrible, ahir treballava per la gent, avui treballa per enriquir-se.

No era tan bo, o no es tant dolent, ja està bé perquè no busquem un terme mitjà. Generalment la gent som injustos a l’ hora de parlar d’ una persona que ocupa un càrrec públic, especialment si és polític, els nostres comentaris, fets d’ una manera alegra, fan mal a la persona, i abans de fer-los hauríem avaluar les conseqüències

Tant aviat li traiem tots els draps bruts, com després li fem un homenatge per la seva trajectòria. Sovint radiografiem la seva vida, la volem saber tota, volem fiscalitzar tot el que fa, entrem en lo personal ràpidament. Ens agrada generalitzar, ficar en el mateix sac a tots, som a vegades molt intransigents, i no ens apliquem a nosaltres el que volem que facin els demés, la presumpció de innocència ens la passem per el ....

El polític no es una espècie rara, ja ho deia aquell filòsof grec, l’ home és una animal polític. El polític surt de la societat on tots hi som, és cert que podríem dir perquè si hi fiquen, però hi ha un munt de gent dedicada a la política que va a servir i no pas a servir-se.

Soc dels que pensa que tenim el polítics que ens mereixem, que aquests son un reflex de la societat. Hi ha polítics corruptes com persones en altres activitats que també ho som , hi ha polítics implicats amb ideals sense cap interès econòmic, com hi ha gent de la societat civil implicada en activitats socials, culturals i esportives, que treballen sense ànim de lucre.

La hipocresia, la enveja, es latent en la societat. Es cert que la classe política, en part s’ha allunyat de la realitat, viu endins de una bombolla, sembla que no els afecti els problemes dels seus veïns, en certs casos sembla que estiguin per sobre del bé i del mal.

Utilitzen un llenguatge ambigu, molt “recargat” amb floridures, però a la vegada vuit de continguts. Hi ha polític que no accepta la crítica, quan ell ho fa constantment, hi ha polític que no s’ apropa a la gent, fins quan no hi ha remei, per un interès determinat.


La prepotència els perd a vegades, hi ha polític que no sap on es el límit de lo personal i lo públic, hi ha polític que no ha sabut dir no quan ha estat interpel·lat al carrer per un veí emprenyat o preocupat ( al carrer un polític hauria de ser respectat com a persona que es, lo privat no es pot barrejar amb el càrrec públic , per realitzar una interpel·lació cal dirigir-se al despatx del polític en qüestió), però com deia abans hi ha membres de la classe política que no saben dir no, que han donat peu a que la gent els hi interpel·li.

Hi ha polític envejós, hi ha polític egoista, hi ha polític fals, hi ha polític narcisista, d’ aquells que quan parla sembla que es miri al mirall i tant li fa el que diguin els demés, continua amb el seu discurs après amb antelació, ni escolta ni vol fer-ho.

Hi ha polític que actua amb rancor, hi ha polític que utilitza el atac com a la millor defensa, podríem anar dient, però siguem conscients que molts de nosaltres tenim els mateixos defectes que els polítics.

El llistó està molt alt , o el nivell és molt baix , hi ha l’opinió del que els polítics ho estan fent molt malament, a l hora d’ anar a votar hi ha ciutadans que s’ escuden amb tòpics, per no anar-hi: que no cal, que ja s’ ho faran, que ja ho tenen lligat, que nosaltres amb el vot no decidim rés de rés, que si son una colla de...., que si no es mereixen ni.....,etc..

Son excuses de mal pagador, molts de nosaltres en el fons som polítics frustrats, doncs ens creiem amb la fórmula de poder solucionar o gestionar millor que els polítics, però tenim la costum de generalitzar sempre quan parlem de la classe política, cosa que és bastant fàcil de fer.

Encara hi ha polítics de vocació, amb clars ideals, gens contaminats per el sistema , per aquest motiu cal tenir cura no etiquetar a tots per un igual.

No podem mirar-los com bitxos rars, son de carn i os, son veïns, amics, coneguts de nosaltres, en algun cas familiars nostres. Es cert que sovint no ens volen escoltar, es cert que alguns es creuen éssers superiors, alguns tenen la costum de mirar sobre el ombro.

Els veïns haurem de filar millor a l’ hora d’ escollir o triar , posar-hi fil a l’ agulla, quan anem a votar. Si hi ha algun polític que no va per el camí de l’ ètica, de la legalitat, etc., les lleis hauran de fer possible , el càstig corresponent.

La política, ha de ser més transparent, més clara, més neta, més activa, més intel·ligent, més solidaria, més constant, més real, més pautada, més racionalitzada, més coherent , més... propera, i més humana.

Els veïns i els polítics formem part de la mateixa societat, hi ha molt per polir, hi ha molt per canviar, és cert que hi ha un cert desencís, i també un cert pasotisme, que no entén de colors, ni de classe social, ni d’ edats. Conviure entre tots, aportant les opinions, criticant la feina mal feta, aplaudint la ben feta, proposar d’ una manera constructiva.

Tots hauríem d’ aparcar els tòpics, deixar els tics enrera, el present i el futur, sense oblidar el passat, son el repte del nostre treball diari, la societat civil compta amb un paper indispensable, que en molts casos ha estat la impulsora de moviments per la defensa de causes perdudes, la societat civil ha de ser el revulsiu dels polítics, que sovint s’ adormen o en els càrrecs.

Però no els veiem com a bitxos rars a els polítics, i si ho fem posem-los a la mateixa família que nosaltres.


Nota: Filosofar, opinar, reflexionar, escriure sobre aquest i altres temes , m’ agrada, segur que tinc una visió equivocada de les coses, però es la meva, personal i peculiar.

diumenge, de juliol 20, 2008


EL CAMP, A MAS RAMPINYO


Al 1980, encara podíem comprovar el nostre passat recent de poble dedicat a la pagesia, una imatge com aquesta ens mostra com tot just al costat dels habitatges i de l’ escola, hi havia dos tractors treballant al camp.

Es evident que tinc uns records molt personals quan veig imatges com aquesta, doncs el meu pare en Joan , era tractorista, una espècie de pagès motoritzat, que treballava als camps que ell portava( la majoria cedits a canvi d’ un petit pagament, però que els propietaris preferien tenir els camps en bon estat) i també feia feines per altres pagesos que necessitaven dels seus serveis: llaurava, estripava, passava el corro, transportava les portadores amb raïms, escampava fems per adobar el camps, transportava bales de palla, també els cereals després de batre, etc..

Com molts pagesos que he conegut, mai estava content de les collites a l’ hora de batre, mai es posava d’ acord ni si plovia poc o si a deshora. Per ell anar al camp era una manera de guanyar-se la vida i una manera de viure. Sigui aquesta imatge un record cap al meu pare, les tractors que hi ha la fotografia no eren d’ ell, ni ell surt al fotografia, no és necessari, el tinc ben present.


Fotografia realitzada per en Fidel Casajuana i Manent, al 1980, Mas Rampinyo


UN TRAVIMO NORMALITZADOR



El Travimo va ser un medi de transport molt peculiar i entranyable dins de Montcada i Reixac, jo vaig poder pujar-hi i utilitzar-lo.

Però en aquesta ocasió no us vull parlar del Travimo com a medi de transport, sinó com a medi normalitzador del topònim de Mas Rampinyo. En plena dictadura, mentre els topònims dels barris de Montcada i Bifurcació (Can Sant Joan), apareixen amb castellà.

Desconec la data de la fotografia, però en altres autobusos que van fer el trajecte, també es posava en català el nom del veïnat.

dimarts, de juliol 15, 2008

MAS RAMPINYO, ANYS 50 ó 60


El carrer General Mola, l’ actual avinguda de Catalunya, l’ antiga carretera de Ribes, o el carrer Major de Mas Rampinyo com encara ara algú anomena. Aquesta fotografia es la reproducció de una postal , que al dors posa Masrampiño, del seu dels anys 50 o 60.

Aquesta postal, s’ ha trobat en una web francesa de venda de postals de segona ma.

diumenge, de juliol 13, 2008








SENYALITZACIÓ ERRÒNIA

Quan venim des de La Llagosta, tot just quan passem la riera seca, ens trobem amb una senyal que ens diu:Vallès Occidental, el que és curiós, és que més endavant ens trobem amb dues senyals ben grans que ens diuen que la direcció de Montcada i Reixac està cap més endavant .

Jo pensava que la nova Valentine, és construïa al veïnat, pensava que els polígons de Can Milans i el del Pla d’ en Coll formaven part del teixit industrial del veïnat i per suposat del municipi Jo pensava que l’ Ajuntament tenia el corresponent departament per els assumptes de senyalització.

Es veritat que tot això son detalls insignificants per alguns, és veritat que indicar malament no passa rés, deuen pensar els responsables de la senyalització errònia , equivocada.

Venim de La Llagosta i estem en un territori sense nom, no deixa de ser curiós.

Fa uns anys quan es va construir el polígon industrial de can Milans, es va enderrocar un conjunt d’ habitatges amb un plaça al mig, un indret peculiar i molt bonic, era la plaça de can Milans. Evidentment estava situat al veïnat de Mas Rampinyo, cosa que la senyalització actual i la de l’ època no estava ben col·locada o situada, creant certa confusió.

El departament que porta els temes relacionats amb el fet que exposo, suposo que prendran nota per modificar, canviar i millorar la senyalització. No se si és Governació, però haurien de solucionar-ho.

Un benvinguts a Montcada i Reixac, un ben trobats al Mas Rampinyo ( bé soc conscient que aquest és massa demanar), però delimitar el territori es efectiu per facilitar la tasca a la gent que arriba ,i no disposa de gps.

En la mateixa zona, ens trobem la rotonda, estaria bé que aquesta comptés amb una escultura ( per una Montcada i Reixac, cultural, de disseny, artística, moderna), o amb algun objecte o estri relacionat amb el municipi o el veïnat. Ja sigui una premsa de raïm, un carro , un tractor vell( per el passat agrícola), una premsa metàl·lica , un teler per can Brutau, etc.( per el passat i present industrial).

Adequar les entrades al municipi , una bona senyalització, on s’ identifiqui on arriba un, però també fer-ho amb detalls, amb gust, amb disseny.

fotografies d' en Fidel Casajuana i Manent , Mas Rampinyo, juliol de 2008.
NITRATO DE CHILE
En el carrer d’ en Gran, hi podem trobar un exemple de publicitat que perdura al pas dels anys. Una ceràmica en molt bon estat de conservació, el passat agrícola del veïnat i el pas de els vehicles per la antiga carretera nacional a Barcelona, va fer que es considerés un lloc adequat la col·locació de la ceràmica.

Aquest anunci publicitari , hauria d’ estar protegit, per evitar que algun dia es faci malbé. Mereix salvar-se, no se si es art, però si que es un exemple de publicitat ben feta, i sobre tot, amb una certa antiguitat.

fotografia mes de juliol de 2008, Carrer d’ en Gran, Mas Rampinyo, realitzada per en Fidel Casajuana i Manent

dijous, de juliol 10, 2008





SEGAD,IGNIS,IAR,CAN BRUTAU


La fabricació de la línia blanca, era el que es feia a la antiga IGNIS, IAR, SEGAD, etc., després de haver tancat per raons econòmiques, les instal·lacions estan essent enderrocades.

Abans de les indústries d’ electrodomèstics, hi havia Can Brutau ( anys 30), empresa tèxtil, on la majoria de treballadors , eren dones, una de les primeres grans indústries que es varen instal·lar al veïnat de Mas Rampinyo.

Aquestes instal·lacions han acabat un cicle , ara de ben segur que es crearà un complex de naus, on noves indústries s’ instal·laran. Potser alguns treballadors acomiadiats de la multinacional del electrodomèstic, podran tornar a treballar a la mateixa ubicació, però en naus completament noves.

* fotografies d’ en Fidel Casajuana i Manent, Mas Rampinyo juliol 2008




dimarts, de juliol 08, 2008

MAS RAMPINYO A LA RED



Si entrem al “buscador” de google, i escrivim MAS RAMPINYO, ens surten 43.500 resultats, si posem altres maneres que utilitzem per escriure el nom del nostre veïnat, ens trobem que MASRAMPIÑO hi surt en 114 resultats.MARRAMPIÑO em 139 resultats, EL MAS RAMPINYO, MAS RAMPIÑO, MASRRAMPINYO en 84 ocasions.

Us recomano quan disposeu de temps que entreu a google o en altre “buscador” i ho comproveu.

diumenge, de juliol 06, 2008

PINS EREN PINS

A ple estiu, en període de vacances el pins centenaris de Can Castell eren tallats, tant se val , només eren pins, quina importància tenia que fossin centenaris... al cap i a la fi eren a Mas Rampinyo.

Aquest indret era molt peculiar , però a finals dels anys 80, hi havia altres prioritats, la construcció de nous polígons industrials, en aquest cas un de mal batejat Foinvasa. En aquella mateixa època es feia una campanya de sensibilització sobre el Turó, no oblidem que l’ Ajuntament era d’ esquerres, gent més lluitadora per el medi ambient.

Es curiós observar com actualment, un d’ aquells regidors que formava part de l’ equip de govern, està molt implicat amb el medi ambient de Montcada i Reixac.

Cal refrescar la memòria, per tal d’ evitar casos com aquests.

fotografia any 1985, Mas Rampinyo, realitzada per en Fidel Casajuana i Manent.



LES DEIXALLES, un abocador inadequat.


A la zona del Quiosc al veïnat de Mas Rampinyo, ens trobem amb una acumulació de deixalles, que representa un perill per la població.

Ha estat presentada instància a l’ Ajuntament, per part de veïns afectats, s’ ha fet arribar
una pregunta escrita a la Veu , també se ha fet ressò El Veïnat. Però avui en dia no s’ ha arreglat el tema, la acumulació de brossa es elevada, tal com es pot veure en la fotografia, es cert que s’ ha cobert la muntanya de deixalles amb un toldo o plàstic blau.

Prendran cartes en l’ assumpte les autoritats, o es un tema menor, allò que diuen micro política, que no cal solucionar.

Les campanyes de sensibilització, realitzades per l’ administració no son captades en ocasions per certs veïns, que no saben el que es el civisme, però l’ administració està per vetllar el compliment de les mínimes normes de convivència.
fotografies realitzades el dissabte dia 5 de juliol de 2008, per en Fidel Casajuana i Manent

dissabte, de juliol 05, 2008

CAN CASTELLS, UN MAS RECORDAT

Can Castells part de darrera anys 70
nevada any 1962

Foto anys 60

foto familiar, anys 60

l'era de Can Castells 1934

foto familiar, anys 40.


Masia guarnida per les festes de la Mare de Déu del Turó

Can Castells anys 30, Mas Rampinyo




No podem oblidar que el món del mas està lligat per sempre més al nom del veïnat, Mas Rampinyo ha perdut al pas dels anys els masos, com son les Indianes, Can Castelló, Molí d’ en Bisbe, Cal Tuxans, etc., aquest fet ha significat la pèrdua de bells exponents de l’ arquitectura del país, així com un pessic de la historia de Mas Rampinyo, i uns clars signes de la identitat.

El món rural ha desaparegut del veïnat, només queden quatre horts, alguns camps de secà, i alguna vinya. L’ administració local no va fer rés en el seu moment ( ara no es que faci gaire més) per tal de poder conserva una mas com a seu social , com a museu de la pagesia, com a escola i testimoni de una forma de vida ben diferent a la d’ ara.

La oportunitat de poder disposar de un mas envoltat d’ habitatges moderns ,hauria estat un monument viu ,per poder mostrar a futures generacions. Però es trist i lamentable comprovar com en nom de no saps que, les retro excavadores enderroquin tot el que tinguin endavant, sense tenir en compta les arrels, la historia, ni el patrimoni.

Un creixement desmesurat, irracional, amb un clar color: el del diner, ha comportat que ara no comptem amb peculiars indrets.

Can Castells, era un mas situat al final del carrer Indústria, mig tapat per les naus de color ocre de Aismalibar, junt amb l’ era, el pou, el rec, i els pins centenaris, formava un conjunt molt peculiar. A finals de junt de 1981 una retro, s’ encarregava d’ enderrocar el mas, i en qüestió d’ hores es convertia en un munt de teules, pedres, travesses de fusta, etc.. En un parell de dies tan sols hi quedava una esplanada .

Per raons familiars he estat molt vinculat a Can Castells, de fet encara ara hi ha algú que em diu Castells, quan no es el meu cognom ni cap de la meva família. Al mas va néixer el meu pare Joan, des de petit jo hi anava a jugar, malgrat no haver estat pagès, em vaig impregnar un xic del estil de vida del pagès(a l’ estiu hi anava a ajudar al meu oncle i padrí Ton, feia de pagès, bé ho intentava).

Tincs un molts bons records de Can Castells, del meu oncle i padrí Ton, guardo molts instants, moments i situacions viscudes, que formen part del meu bagatge personal.

El procés de transformació de la societat actual es tan ràpid que no es para a avaluar ni valorar les conseqüències de les coses que es decideixen.

Uns anys abans del 1981, en Ton Casajuana i Franquesa, darrer masover de Can Castells, marxava, les portes tancades, terminava la historia de un mas de bastants anys, ja no podíem anar a comprar ni llet ,ni ous , ni altres productes. Posteriorment a la marxa del darrer masover, el mas va ser objecte de malifetes, el seu estat de conservació va fer que l’ empresa propietària el fes enderrocar.

dijous, de juliol 03, 2008



AIXÓ NO ÉS LA LLAGOSTA


Anant en direcció al carrer d’ en Gran de Mas Rampinyo, ens trobem amb aquest cartell publicitari, que curiosament a la esquerra i en la part superior porta La Llagosta.

Porta bastants anys en aquell lloc, ara gairebé esta colgat per una duna de terra, es curiós que ningú hagi fet rés per evitar-ho, però es clar que aquella zona és Mas Rampinyo.
Fotografia realitzada, per en Fidel Casajuana i Manent, Mas Rampinyo 2008.


dimecres, de juliol 02, 2008







UN PROJECTE QUE NO ET DEIXA INDIFERENT


No si qui ,però hi havia un que deia que encara que sigui malament, que es parli d’ un és bo, doncs al menys es parla d’ ell.

Aquestes edificacions, han aconseguit de que es parli d’ elles, per bé o malament han estat motiu de tot tipus de comentaris, jo em cenyiré amb els relacionats amb el impacte visual que representen per el paisatge urbà del veïnat.

L’ entrada al nucli urbà de Mas Rampinyo, venint per la C-17 , tenia a la dreta una xemeneia de la antiga “bovila “ (la xemeneia va caure o ser enderrocada, quan en altres poblacions s’ han conservat com element decoratiu o testimonial ). Al voltant d’ aquesta xemeneia hi havia les restes de l’ antiga indústria, també el parquing de caravanes.

Ara s’ han edificat aquestes dues torres, junt amb un edifici d’ habitatges de protecció oficial , més endavant a prop s’edificarà el centre de residència per la gent gran.

Atrevit?, esbojarrat?, desproporcionat?, desmesurat?, inadequat?, provocador?, aquest projecte ha aconseguit cridar l’ atenció, i no deixa indiferent a la gent.


Ho podeu comprovar in situ, però també a través de les fotografies, realment la entrada nord del veïnat no deixa a ningú indiferent.





SENYALITZACIÓ CURIOSA

A Ripollet A l’antiga nacional 150 ens trobem aquest rètol amb la indicació de Mas Rampinyo gir a al dreta. Fotografia realitzada al febrer del 2008.




L’ Associacionisme en els temps actuals

Les costums, les tradicions, els idearis, els motius, els principis fundacionals de les associacions o entitats han canviat, això no vol dir que estiguin presents i vigents alguns aspectes , i algunes raons de la seva existència.

Cal una reconversió, una adaptació a els temps actuals, és cert que en alguns casos se esta fent, però d’ altres hi ha un xoc generacional, que en alguns casos delimita molt el futur de les associacions.

La viabilitat del associacionisme passa per un gir cap a nous reptes, i una entesa amb els poders públics.

L’ofec econòmic es important, però no és el principal problema que compta l’ associacionisme, hi ha la manca de recursos humans ,tant a nivell de gestió, com a nivell de participació, la gent no participa com cal en les activitats que s’ ofereixen.

La gestió actual, fa que tinguem que ser gairebé entesos en aspectes fiscals i econòmics, com si es tractés d’ una empresa multinacional.

No podem comptar només amb les bones intencions i les ganes de pencar dels monitors, o col·laboradors habituals, la gent ha d’ estar preparada.

Actualment hi ha responsabilitats civils a la hora de gestionar una entitat cultural, formar part de una junta requereix una sèrie de coneixements de comptabilitat i tecnicismes jurídics, que a més de un li fan treure les ganes de entrar a formar part en el engranatge de la gestió.

Caldria un suport institucional, per facilitar tècnics i assessors, tant per la part econòmica, com per la de gestió cultural, lúdica, etc.

Cal l’ ajut de dinamitzadors culturals, i d’ altres sectors, que ajudin a les associacions ,caldrà una professionalització en lo referent al esbarjo, al lleure i a la cultura.

La societat civil ha nodrit d´associacions, entitats , clubs, col·lectius, etc., des de fa molts anys els nostres avantpassats van posar la primera pedra, d’ edificis que encara estan dempeus i que han esta aixopluc de projectes engrescadors, i molt importants per la cultura, l’ esport, el esbarjo, el lleure, i d’accions socials determinants.

Aquest moviment associatiu, divers i plural, ha realitzat una tasca, que els estaments oficials no van desenvolupar en cap moment, les associacions van treballar en èpoques difícils on els entrebancs eren continus .

Actualment els estaments oficials, estant desenvolupant una acció substitutiva, es l’acció pública que sovint sobrepassa els límits de la lliure competència, doncs a vegades son uns grans contra programadors.

L’ administració pública, també està col·laborant i donant suport, a les entitats en general, és cert que sense el seu suport el panorama associatiu seria més reduït, és cert que l’ administració pública compta amb molts forats per tapar, doncs tothom demana.

Però una política transparent dels ajuts o subvencions, tan directes com indirectes, seria convenient per clarificar el què, com i quan reben les diverses entitats del municipi.

L’ associacionisme està present, es una manera de poder compartir amb altre gent activitats i accions, jo sempre dic que l’associacionisme és un esport que hauríem de practicar més.

Les ONG, els clubs esportius, els Ateneus, les Associacions de veïns, els grups o col·lectius socials, culturals, les AMPES de les escoles, etc., son lloc on podem fer-ho.

         FEM-HO ARA, NO SIGUI QUE FEM TARD   autoretrat de ja fa uns anys M' agrada escriure i compartir-ho.... Després de la mort d&#...