dissabte, d’abril 02, 2022


A LA MARIA, LA MEVA  MARE



 

A la Maria ...

Escric perquè ho necessito fer-ho ( capítol 1 )

A la matinada del 16 d' abril ....he sortit de l' hospital, el metge de 31 anys firmava el part de defunció davant meu, era el primer cop que ho feia segons em deia.

La vida m' ha donat un tomb , la mort de la meva mare em comporta una sensació agre dolça. Després de més de 10 anys al llit, de diverses anades a centres hospitalaris, la Maria es morta.

Temps de la Covid, però no ha mort  per el maleït virus, sinó , per les prioritat a l' hora de atendre en les urgències hospitalàries  , per els protocols, o ves a saber tu.

L' hi ha arribat la hora, no vàrem poder acompanyar-la , si be si vàrem poder acomiadar-nos,per fi descansa en pau. Podrà retrobar-se am el seu Joan, amb la seva mare Conxita i el seu pare Fidel. Sempre els tenia en boca, deia que tenia ganes de trobar-se'ls  allà dalt.

Enrere queden les hores d'estar amb ella, de discutir, de riure, de plorar, de jugar, d'escoltar, de parlar, dels retrets, dels records, de les seves historietes, de les seves batalles, de les seves manies... dels seus xantatges emocionals, de la seva fortalesa i enteresa a l' hora d' afrontar la seva situació, 10 anys en el llit son una gran putada.

Jo estic agraït que per fi el mal son s' acabés i emprengués el viatge a la mort, no si quin destí haurà triat, no se si hi ha un més enllà, no tinc ni idea, però si hi ha quelcom desitjo és que sigui molt feliç , que no tingui dolor, que es retrobi amb qui desitjava.

Arribar a la mort amb 87 anys, en plena pandèmia, amb limitacions de visites, no poder-la acompanyar, sense serveis de tanatori, enterrament amb només tres familiars, sense passar per l' església( ella ho desitjava ).

Al cementiri  un dia de primavera plujós, els dos fills i un germà, la Maria era enterrada , allà vaig dedicar-li unes paraules, van ser poques, lleugeres però sinceres. Ara amb el temps transcorregut hi dedico aquestes, les vull compartir, tinc la necessitat de fer-ho.

Ni bon fill , ni bona mare, ni una vida de tot de rosa, això si poques espines, si bé  la teva darrera etapa en aquest mon ha estat un suplici per a tu.

Tots l´anys que recordo amb tu tenen un clar to positiu , la balança es decanta amb escreix  a els bons moments. I espero que aquets els tingui presents que no s' esbiaixen doncs em reconforten quan els recordo a través del temps, de les fotografies o dels " déjà vu ".

Les teves histories i anècdotes explicades per tu, ens han fet riure més d' una ocasió . Si les parets del passadís parlessin, que si les batalles de quan eres petita. sense oblidar la teva gran mania i del show que muntaves quan en una taula o on fos ,les olives negres estiguessin presents, muntaves un ciri d' aquells que son difícils  d' oblidar.

També he tingut  moments durs, situacions angoixants, t' he fet enfadar per els meus comentaris, per les meves respostes, per el meu mal caràcter, hem tingut enfrontaments que acabaven amb  emprenya mentes que en poques hores oblidàvem.

Ara farà dos anys que vas marxar, sembla que fos ahir, quan em trucaves per telèfon i em feies un comentari, o em donaves un ordre ( que en molts casos no et feia cas o bé mig cas), sembla que fos ahir Maria que em donaves el teu mugró per tal de alimentar-me ( bé ahir no fa ja uns 64 anys).

Com d' agraït he d'estar amb tu ( i amb el pare), de permetem compartir amb vosaltres  una vida plenes  de satisfaccions ,alegries, penes i tristeses. Això es la vida una muntanya rusa amb més o menys pujades i baixades, amb més o menys dificultats. Amb entrebancs però també  amb uns camins amples i plans, sense esborranys .

Maria no se si t'escriuré més, però tingués de ben segur que a tu i al pare no us oblido, al menys mentre tingui el cap en plens facultats. Necessito escriure i fer-ho obertament, tant em fa que la gent o llegeixi, tan ma fa que no ho entengui, però a vegades les paraules se les emporta el vent, l' escrit es pot esborrar, però escrit està.

No sé si ho vaig dir prou, o si tan sols ho vaig arribar dir  : us estimo  Maria i Joan.

 

 

 


dimarts, de febrer 23, 2021

Al 2007 vaig presentar el llibre
 " MAS RAMPINYO, SENTIMENT DE POBLE"
us deixo l' escrit que acompanyaven a les fotografies.

                   autoretrat
 

NOTES D’AUTOR

No sóc escriptor, ni poeta, ni historiador, ni urbanista, ni paisatgista, ni polític professional, ni expert en la matèria a tractar. Tot i essent conscient de les meves limitacions literàries, i que en aquest cas la finalitat justifica els medis, he pres la decisió d’escriure una sèrie de reflexions.

Diuen, i en part hi estic d’acord, que néixer en un determinat lloc marca i condiciona. De fet nosaltres no vàrem poder triar on naixíem, però sí decidir el grau de arrelament o d’identificació que tenim amb el lloc d’on som o d’on ens sentim.

Fa una cinquantena i escaig d’anys vaig néixer en el veïnat, és on visc, on treballo i on desenvolupo la majoria d’activitats que ocupen el meu temps de lleure. Amb el pas del temps els lligams que tinc, amb el territori, amb la gent, amb els costums i amb les tradicions que m’envolten i són a prop meu, s’han vist  reforçats.

Mas Rampinyo, malgrat que alguns s’entestin a canviar la història i els límits geogràfics, s’aixeca a l‘esquerra del riu Ripoll. D’aquells orígens agrícoles i del paisatge rural, s’ha passat a un paisatge plenament urbà i industrial; de tenir quatre cases i masos, a tenir un munt d’habitatges verticals i horitzontals, així com de polígons industrials plens de naus que han sorgit com a bolets.

Som una societat competitiva, en certa forma depravadora, on els interessos econòmics sovint han estat i són generalment insensibles al patrimoni, al paisatge, al medi ambient, a la història i, de retruc, amb les persones.

La societat civil, els polítics, els professionals dels diversos sectors implicats i els poders econòmics en general, en major o menor grau, en tenim la culpa. Cadascú, per activa o per passiva, hem permès processos desmesurats en els canvis i en les transformacions paisatgístiques del territori.

L’elevat creixement urbanístic és perniciós i insensible, s’ha donat prioritat a l’enderrocament i no pas a la conservació del patrimoni. Un exemple el tenim en la desaparició de masos com: Can Castells, les Indianes, Can Tuxans, Molí d’en Coll, Can Castelló ...,  significant una pèrdua d’uns bells exponents de l’arquitectura del país, així com d’alguns pessics de la història i dels orígens de Mas Rampinyo. No podem oblidar que el nom del veïnat està lligat per sempre més al nom de Mas.

 

Un signe característic de la identitat del veïnat és el seu topònim, Mas Rampinyo, essent aquesta la forma més correcte d’escriure-ho. N’hi ha d’altres, però, que hem utilitzat i que no són tan correctes: Masrampiño, Mas-Rampiño, Marrampiño, Mas-Rampinyo, Masrrampinyo... (Us recomano que entreu al “google” i ho comproveu). Un altre topònim que s’ha utilitzat, i encara hi ha gent que l’empra per referir-se al veïnat, és el de Sant Pere de Reixac, un nom interessant i escaient, doncs els primers habitants del veïnat van baixar de Reixac,  primer a conrear les terres, per a més tard quedar-s’hi a viure.

El veïnat va experimentar un gran creixement, que va comportar que algunes zones tinguessin un fort increment d’habitatges i apareguessin nous polígons industrials i equipaments. Tot i tenir un nom en comú, alguns il·luminats varen aprofitar l’ocasió per batejar, amb noms aliens i un xic exòtics, alguns barris com és el Gurugú (actualment, Mas Duran). Un de gens fidel ni a la realitat històrica ni a la geogràfica, és el de Montcada Nova. Un altre exemple de la passivitat municipal de l’època és el de deixar anomenar Foinvasa (Can Castells hauria estat més encertat) un nou polígon industrial. Fa poc ens trobem amb El Punt de Montcada i Reixac, un altre cas on l’Ajuntament no ha estat prou àgil, El Club hauria estat el més raonable.

Si bé, el més surrealista el tenim a l’estació de tren de Mas Rampinyo, que encara ara oficialment s’anomena “Moncada-Ripollet”. RENFE o ADIF no cedeixen a canviar-lo i, als nostres governants, ja els està bé o creuen que no és un problema prou important, doncs sovint estan engrescats amb la macropolítica. Si és canviés de nom, potser alguns dels viatgers que baixen a l’estació, pensant que han arribat a Ripollet, els ho agrairien.

Tinc un sentiment vers un Mas Rampinyo independent, amb la forta convicció de la seva viabilitat: econòmica, geogràfica, demogràfica i social. Arribar a tenir identitat com a municipi, amb ajuntament propi, hauria estat la “ repera”. Qui sap on estaríem i què seríem si, el nostres avantpassats o nosaltres, ho  haguéssim intentat.

Sóc conscient que no deixa de ser un somni, si ho voleu utòpic, gens viable, que algú de vosaltres el trobareu un xic ridícul o folklòric, però segurament més d’un, el compartireu amb mi. Ningú no em prendrà la llibertat de pensament i és que, encara que només sigui un sentiment, desitjo un Mas Rampinyo independent.

Situat al Vallès Occidental, el veïnat delimita amb el Vallès Oriental i amb poblacions com La Llagosta, Santa Perpètua de Mogoda, Barberà del Vallès, Ripollet i, tot creuant el riu Ripoll, amb Montcada.

És curiós que una companyia com Telefònica ho tingui més clar que alguns que s’entesten, des del desconeixement, a afirmar que la C-17 és el límit del terme del veïnat. Només cal comprovar com la guia telefònica ens diu que tota persona i empresa que està a l’esquerra del riu Ripoll és d’ “el Mas Rampinyo”.

Tant si és a dins o a fora del Principat, he utilitzat un clar “sóc de Mas Rampinyo“ per dir d’on sóc i d’on vinc. És cert que més d’un cop he hagut de donar referències perquè la gent s’ubiqués: que si som prop de Barcelona, al Vallès, a Catalunya, a Europa... El topònim de Mas Rampinyo els sona rar, com si fos xinès, malgrat això, hi ha gent que coneix l’existència del veïnat, d’altres després d’uns instants dubtatius, recorren a la popular dita catalana de: “sembla la festa major de Mas Rampinyo”, tot reconeixent que no es creien que existís el veïnat com a tal.

Mas Rampinyo forma part d’un municipi d’una gran extensió geogràfica, complex, dividit i trossejat per la seva especial orografia: les muntanyes, els rius i les rieres. I per les infraestructures viàries i ferroviàries: autopistes, carreteres nacionals i comarcals, i tres línies de tren que travessen el territori de punta a punta.

Aquesta complexitat que té el municipi ha estat sovint l’excusa, utilitzada per diversos governs municipals, a l’hora de tapar certs tics centralitzadors i per justificar-se per la manca de serveis i d’equipaments en el territori.

Tinc la percepció que no hi ha sentiment de municipi, ni de la ciutat que ens volen vendre, i amb això, no vull dir que no sigui possible que algun dia hi sigui.

Sense cap mena de dubte, els barris o els veïnats han estat l’eix “vertebrador“ des d’on entitats, associacions, col·lectius, clubs i veïns han aportat vitalitat al municipi, essent el motor, amb les seves reivindicacions, amb una aposta vers la cultura, l’esport, les tradicions i els costums, suplint en molts casos, l’administració o fins on aquesta no havia arribat.

Abans es centralitzava gairebé tot, deixant el veïnat marginat i oblidat en molts aspectes, però actualment la truita està canviant. Darrerament el centre s’està desplaçant cap al veïnat, en part per voluntat política i també per la necessitat d’espai per poder construir, cosa amb la que compta el veïnat.

El veïnat està immers en nous projectes i en nous reptes, alguns d’ells a punt de finalitzar (amb retard sobre el temps previst). El perfil del paisatge s’està modificant continuadament, com a exemple tenim les dues torres de la Rasa (és evident que són visibles des de bastants llocs del veïnat). De ben segur, l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi econòmica, faran que el ritme de construcció es redueixi; el creixement serà menys vertiginós, l’actual situació però, no ens ha de fer abaixar la guàrdia, en qualsevol moment poden colar-nos un gol.

Com canta en Raimon a “Jo vinc d’un silenci...“, “...qui perd els orígens perd la identitat...“, no podem perdre els nostres orígens, ni renunciar d’on venim, ni molt menys a la nostra història, ni al patrimoni, ni al llegat que ens han deixat els nostres avantpassats. La realitat demostra que no ha estat així, pagant el territori una factura massa elevada.

Els veïns hem de vetllar perquè les coses es facin bé, perquè no es repeteixen ni els tics ni els errors del passat, ni del present. Cal ordenar i preservar el territori i els seus elements. De res val que es realitzi un catàleg del patrimoni local si després no l’aprovem ni li fem cas, ni el tenim en compte, cosa que a Montcada i Reixac ha passat.

Cal ser fidels amb els nostres orígens i amb la identitat d’on som i d’on vivim, com deia l’Espriu: “...ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble...”, un compromís que tots hauríem d’assumir i de complir.

La societat civil de Mas Rampinyo hem estat adormits, hem estat més aviat passius, no hem sabut defensar els nostres drets, essent conformistes de mena, gens lluitadors, gens bel·ligerants. Ens agrada que ens treguin les castanyes del foc, donant les culpes als demés, que si els polítics, que si l’administració..., mai afrontem els problemes de cara.

Som especialistes en fòrums de debat casolà, en això ningú ens guanya (a la perruqueria, a la botiga, a l’estació, sota l’olivera, al carrer, al treball i a les entitats), de criticar en sabem molt, però a l’hora de plantar-nos, res de res.

Hem estat en certs aspectes un veïnat model, capdavanter en la defensa de les festes, de les tradicions i de la cultura. Tenim La Unió, que ha estat i és, cap i casal dels moviments culturals, tradicionals, festius, esportius i socials de Mas Rampinyo. Ho ha fet en temps molt difícils, no rebent cap suport de l’administració pública, essent una dura travessia pel desert i en solitari. És cert que la cosa s’ha capgirat actualment, no sé si és suficient, però almenys anem pel bon camí.

Cal valorar el paper jugat per la societat civil del veïnat que, com en altres indrets, s’ha bolcat vers l’associacionisme, nodrint de voluntaris (espècie humana que existeix molt abans dels jocs olímpics de Barcelona) que han col·laborat plenament sense ànim de lucre i sense ganes de personalismes. La Unió i altres entitats, associacions, clubs, col·lectius..., amb més o menys encert, han treballat per Mas Rampinyo.

Sovint abuso del parlar, no sé si és un defecte o una virtut, però m’agrada parlar. En aquest cas les paraules són escrites, així puc limitar els meus possibles excessos verbals, però també puc deixar constància per escrit, d’aquesta manera les paraules aquí exposades no se les endurà el vent.

M’agrada escriure, és una necessitat personal que tinc des de fa temps, encara que després ho esborri i ho suprimeixi amb la tecla de l’ordinador, o que després estripi els papers que he escrit.

Sóc col·laborador d’El Veïnat, on escric assíduament. És una revista que tot just acaba de celebrar el seu 25è aniversari i que està editada per La Unió. També escric, de tant en tant, a la secció de cartes al director de La Veu i, tot just fa uns mesos, m’he incorporat a les noves tecnologies creant un blog, on hi tenen cabuda les meves dèries i tot el referent a Mas Rampinyo: www.elmasrampinyo.blogspot.com .

Generalment sóc crític, però intento ser-ho sempre de forma constructiva, tinc un tarannà positiu davant la vida, sóc d’aquells que veu l’ampolla sempre mig plena, mai mig buida.

Fa trenta i escaig d’anys vaig començar una intensa relació amb la fotografia, en uns inicis autodidacta, que posteriorment vaig completar amb cursos fotogràfics a Barcelona. Mas Rampinyo va ser el model i el plató utilitzat per a les meves pràctiques.

 

Mentre anava a peu pel territori, amb la càmera penjada al coll o a l’espatlla, cercant el motiu, la llum o la composició idònia per fotografiar, m’adonava d’aspectes i detalls del veïnat que, fins aleshores, m’eren desconeguts. També anava comprovant com es malmetia el paisatge i com el patrimoni perdia elements significatius, arran de l’acció sense control que es feia en nom del mal anomenat progrés i de la modernitat, o del que altres en diuen especulació.

Aquesta visió em va motivar a tenir consciència vers el territori, prenent la decisió de documentar gràficament tot el que anava contemplant i succeint al meu voltant. Vaig plantejar-me el treball des de dues vessants: la de fotògraf, intentant aplicar els meus coneixements del llenguatge fotogràfic, i la de persona veïna, que cada dia se sentia més arrelada al territori.

Ha estat una experiència enriquidora, un llarg recorregut on han aflorat i s’han barrejat sensibilitats, sensacions i sentiments difícils de transcriure.

“Mas Rampinyo, sentiment de poble“ no és una simple col·lecció de fotografies, ni de vistes, ni de postals. No he pretès catalogar ni inventariar res, tan sols aportar la meva visió personal, recollida a través del temps, per racons i llocs del veïnat que he recorregut, fotografiant de forma intermitent, gairebé sense data de caducitat.

Aquest llibre és un petit tast, però a la vegada intens i complert, del material que estic recopilant sobre Mas Rampinyo. He hagut de visualitzar més de 500 diapositives per poder triar les fotografies publicades en aquest llibre.

No m’agrada quan es personalitza i s’individualitza per fer un reconeixement, és cert que hi ha ocasions que no queda altre remei, però quan hi ha un col·lectiu d’homes i de dones, que al llarg dels anys han aportat el seu gra de sorra, cal ser curosos per no deixar ningú fora de la llista del record ni de la distinció.

Per a mi, la gent és la part primordial del territori. Tot el que és i el que representa el veïnat és fruit d‘un trencaclosques inacabat, on cada una de les peces que el componen, representa a persones que han treballat o treballen per un Mas Rampinyo millor: més net, menys contaminat, més esportiu, més cultural, més tradicional, més modern, més saludable, més artístic, més humà, més sostenible, més solidari, més respectuós, més verd, més festiu ... i tenim la sort de poder compartir “el ser de Mas Rampinyo“.

Encara que en les fotografies publicades no hi hagi cap retrat, ni cap persona que en sigui protagonista, considero que l’element humà està present i suficientment representat en cada una d’elles.

Us animo a que, sigueu d’on sigueu, observeu el paisatge que us envolta; comproveu els canvis i les transformacions que ha sofert; contempleu els colors, les llums, les ombres, els detalls i els contrastos; sentiu les olors i escolteu els sorolls característics del territori. D’aquesta manera el coneixereu millor, podent mantenir una relació més intensa, més activa amb ell i així potser l’estimareu i el defensareu, evitant que es malmeti mai més.

Ara us convido a passejar pausadament a través del temps i de les fotografies, malgrat no ser poble, ni vila, ni ciutat, ni tenir ajuntament propi, ni jardins, ni palaus reials, ni places espaioses, ni fonts lluminoses, ni esglésies romàniques (a excepció de Reixac), ni monuments artístics nacionals..., el veïnat encara compta amb racons prou interessants.

Passeu, passeu... benvinguts a Mas Rampinyo.

 

dissabte, de maig 02, 2020


RECORDATORI
+MARIA MANENT GRAU , ha mort a l’ edat de 87 anys, el 16 d’ abril de 2020.
MAMA, ha arribat l’ hora de descansar en pau, com tu desitjaves, ara et retrobaràs amb el pare.
Per un maleït virus, i un real decret només podem acompanyar-te: el Josep, el Fidel i el Carles. Des de casa hi ha també la : Conxita, la Nuri, el Francesc, la Silvia , el Terry  , el Max , l’ Anna, el Javi, el Joan. La Mercé , el Narcís , la Conxita, i tots els teus nebots i nebodes.
Has de saber que molt gent ens ha fet arribar missatges i paraules de condol i suport, perquè malgrat les teves manies i dèries , i a pesar d’ estar confinada uns 10 anys en el llit , la gent et recorda amb estimació.
Ara no podrem discutir, ni barallar-nos , ni renyar-nos, ni escoltar els teus plors i ni les teves queixes. Ni veure’ns , ni plorar, ni riure, ni jugar al uno, ni abraçar-nos ni besar-nos. Et trobarem a faltar, però parlarem de tu i no pas amb pena, sinó per reviure i recordar les vivències que hem compartit a lo llarg dels anys.
Ja saps que no som de missa, però tingues per segur que a la nostra manera resarem  per a tu.
Ens agradaria posar-hi música ,però no potser , si bé et recitarem una estrofa de una cançó que t’ agradava escoltar.
Rosa d’ abril , morena de la serra
De Montserrat l’estel:
Il·lumineu la catalana terra
Guieu-nos capel cel
Moreneta acull a la Maria, fes que es retrobi amb el nostre pare, vetlla per ells i per nosaltres
Mama un petó ben fort per el pare i a tots els nostres essers estimats que ja no hi son entre nosaltres.   
Descansa en pau ,  t’ estimem.
Avui diumenge dia 19 d’ abril , ha rebut sepultura, al cementiri de Montcada i Reixac.




dilluns, de maig 06, 2019

PEL DAVANT I  PEL DARRERA
assaig general de TEA345 i l' estrena




















































































ESTRENA...































A LA MARIA, LA MEVA  MARE   A la Maria ... Escric perquè ho necessito fer-ho ( capítol 1 ) A la matinada del 16 d' abril ....he sort...