Al 2007 vaig presentar el llibre
" MAS RAMPINYO, SENTIMENT DE POBLE"
us deixo l' escrit que acompanyaven a les fotografies.
autoretrat
NOTES D’AUTOR
No sóc escriptor, ni poeta, ni historiador, ni urbanista, ni
paisatgista, ni polític professional, ni expert en la matèria a tractar. Tot i
essent conscient de les meves limitacions literàries, i que en aquest cas la
finalitat justifica els medis, he pres la decisió d’escriure una sèrie de
reflexions.
Diuen, i en part hi estic d’acord, que néixer en un determinat lloc
marca i condiciona. De fet nosaltres no vàrem poder triar on naixíem, però sí
decidir el grau de arrelament o d’identificació que tenim amb el lloc d’on som
o d’on ens sentim.
Fa una cinquantena i escaig d’anys vaig néixer en el veïnat, és on visc,
on treballo i on desenvolupo la majoria d’activitats que ocupen el meu temps de
lleure. Amb el pas del temps els lligams que tinc, amb el territori, amb la
gent, amb els costums i amb les tradicions que m’envolten i són a prop meu,
s’han vist reforçats.
Mas Rampinyo, malgrat que alguns s’entestin a canviar la història i els
límits geogràfics, s’aixeca a l‘esquerra del riu Ripoll. D’aquells orígens
agrícoles i del paisatge rural, s’ha passat a un paisatge plenament urbà i
industrial; de tenir quatre cases i masos, a tenir un munt d’habitatges
verticals i horitzontals, així com de polígons industrials plens de naus que
han sorgit com a bolets.
Som una societat competitiva, en certa forma depravadora, on els
interessos econòmics sovint han estat i són generalment insensibles al
patrimoni, al paisatge, al medi ambient, a la història i, de retruc, amb les
persones.
La societat civil, els polítics, els professionals dels diversos sectors
implicats i els poders econòmics en general, en major o menor grau, en tenim la
culpa. Cadascú, per activa o per passiva, hem permès processos desmesurats en
els canvis i en les transformacions paisatgístiques del territori.
L’elevat creixement urbanístic és perniciós i insensible, s’ha donat
prioritat a l’enderrocament i no pas a la conservació del patrimoni. Un exemple
el tenim en la desaparició de masos com: Can Castells, les Indianes, Can
Tuxans, Molí d’en Coll, Can Castelló ...,
significant una pèrdua d’uns bells exponents de l’arquitectura del país,
així com d’alguns pessics de la història i dels orígens de Mas Rampinyo. No
podem oblidar que el nom del veïnat està lligat per sempre més al nom de Mas.
Un signe característic de la identitat del veïnat és el seu topònim, Mas
Rampinyo, essent aquesta la forma més correcte d’escriure-ho. N’hi ha d’altres,
però, que hem utilitzat i que no són tan correctes: Masrampiño, Mas-Rampiño,
Marrampiño, Mas-Rampinyo, Masrrampinyo... (Us recomano que entreu al “google” i ho comproveu). Un altre
topònim que s’ha utilitzat, i encara hi ha gent que l’empra per referir-se al
veïnat, és el de Sant Pere de Reixac, un nom interessant i escaient, doncs els
primers habitants del veïnat van baixar de Reixac, primer a conrear les terres, per a més tard
quedar-s’hi a viure.
El veïnat va experimentar un gran creixement, que va comportar que
algunes zones tinguessin un fort increment d’habitatges i apareguessin nous
polígons industrials i equipaments. Tot i tenir un nom en comú, alguns
il·luminats varen aprofitar l’ocasió per batejar, amb noms aliens i un xic
exòtics, alguns barris com és el Gurugú (actualment, Mas Duran).
Un de gens fidel ni a la realitat històrica ni a la geogràfica, és el de Montcada
Nova. Un altre exemple de la passivitat municipal de l’època és el de
deixar anomenar Foinvasa (Can Castells hauria estat més encertat)
un nou polígon industrial. Fa poc ens trobem amb El Punt de Montcada i
Reixac, un altre cas on l’Ajuntament no ha estat prou àgil, El Club hauria estat el més raonable.
Si bé, el més surrealista el tenim a l’estació de tren de Mas
Rampinyo, que encara ara oficialment s’anomena “Moncada-Ripollet”. RENFE
o ADIF no cedeixen a canviar-lo i, als nostres governants, ja els està bé o
creuen que no és un problema prou important, doncs sovint estan engrescats amb
la macropolítica. Si és canviés de nom, potser alguns dels viatgers que baixen
a l’estació, pensant que han arribat a Ripollet, els ho agrairien.
Tinc un sentiment vers un Mas Rampinyo independent, amb la forta
convicció de la seva viabilitat: econòmica, geogràfica, demogràfica i social.
Arribar a tenir identitat com a municipi, amb ajuntament propi, hauria estat la
“ repera”. Qui sap on estaríem i què seríem si, el nostres avantpassats o
nosaltres, ho haguéssim intentat.
Sóc conscient que no deixa de ser un somni, si ho voleu utòpic, gens
viable, que algú de vosaltres el trobareu un xic ridícul o folklòric, però
segurament més d’un, el compartireu amb mi. Ningú no em prendrà la llibertat de
pensament i és que, encara que només sigui un sentiment, desitjo un Mas
Rampinyo independent.
Situat al Vallès Occidental, el veïnat delimita amb el Vallès Oriental i
amb poblacions com La Llagosta, Santa Perpètua de Mogoda, Barberà del Vallès,
Ripollet i, tot creuant el riu Ripoll, amb Montcada.
És curiós que una companyia com Telefònica ho tingui més clar que alguns
que s’entesten, des del desconeixement, a afirmar que la C-17 és el límit del
terme del veïnat. Només cal comprovar com la guia telefònica ens diu que tota
persona i empresa que està a l’esquerra del riu Ripoll és d’ “el Mas
Rampinyo”.
Tant si és a dins o a fora del Principat, he utilitzat un clar “sóc
de Mas Rampinyo“ per dir d’on sóc i d’on vinc. És cert que més d’un cop he
hagut de donar referències perquè la gent s’ubiqués: que si som prop de
Barcelona, al Vallès, a Catalunya, a Europa... El topònim de Mas Rampinyo els
sona rar, com si fos xinès, malgrat això, hi ha gent que coneix l’existència
del veïnat, d’altres després d’uns instants dubtatius, recorren a la popular
dita catalana de: “sembla la festa major de Mas Rampinyo”, tot
reconeixent que no es creien que existís el veïnat com a tal.
Mas Rampinyo forma part d’un municipi d’una gran extensió geogràfica,
complex, dividit i trossejat per la seva especial orografia: les muntanyes, els
rius i les rieres. I per les infraestructures viàries i ferroviàries:
autopistes, carreteres nacionals i comarcals, i tres línies de tren que
travessen el territori de punta a punta.
Aquesta complexitat que té el municipi ha estat sovint l’excusa,
utilitzada per diversos governs municipals, a l’hora de tapar certs tics
centralitzadors i per justificar-se per la manca de serveis i d’equipaments en
el territori.
Tinc la percepció que no hi ha sentiment de
municipi, ni de la ciutat que ens volen vendre, i amb això, no vull dir que no
sigui possible que algun dia hi sigui.
Sense cap mena de dubte, els barris o els
veïnats han estat l’eix “vertebrador“ des d’on entitats, associacions,
col·lectius, clubs i veïns han aportat vitalitat al municipi, essent el motor,
amb les seves reivindicacions, amb una aposta vers la cultura, l’esport, les
tradicions i els costums, suplint en molts casos, l’administració o fins on
aquesta no havia arribat.
Abans es centralitzava gairebé tot, deixant el veïnat marginat i oblidat
en molts aspectes, però actualment la truita està canviant. Darrerament el
centre s’està desplaçant cap al veïnat, en part per voluntat política i també
per la necessitat d’espai per poder construir, cosa amb la que compta el
veïnat.
El veïnat està immers en nous projectes i en nous reptes, alguns d’ells
a punt de finalitzar (amb retard sobre el temps previst). El perfil del
paisatge s’està modificant continuadament, com a exemple tenim les dues torres
de la Rasa (és evident que són visibles des de bastants llocs del veïnat). De
ben segur, l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi econòmica, faran que
el ritme de construcció es redueixi; el creixement serà menys vertiginós,
l’actual situació però, no ens ha de fer abaixar la guàrdia, en qualsevol
moment poden colar-nos un gol.
Com canta en Raimon a “Jo vinc d’un silenci...“, “...qui perd
els orígens perd la identitat...“, no podem perdre els nostres orígens, ni
renunciar d’on venim, ni molt menys a la nostra història, ni al patrimoni, ni
al llegat que ens han deixat els nostres avantpassats. La realitat demostra que
no ha estat així, pagant el territori una factura massa elevada.
Els veïns hem de vetllar perquè les coses es facin bé, perquè no es
repeteixen ni els tics ni els errors del passat, ni del present. Cal ordenar i
preservar el territori i els seus elements. De res val que es realitzi un
catàleg del patrimoni local si després no l’aprovem ni li fem cas, ni el tenim
en compte, cosa que a Montcada i Reixac ha passat.
Cal ser fidels amb els nostres orígens i amb la identitat d’on som i
d’on vivim, com deia l’Espriu: “...ens
mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble...”, un compromís que tots hauríem d’assumir i de
complir.
La societat civil de Mas Rampinyo hem estat adormits, hem estat més
aviat passius, no hem sabut defensar els nostres drets, essent conformistes de
mena, gens lluitadors, gens bel·ligerants. Ens agrada que ens treguin les
castanyes del foc, donant les culpes als demés, que si els polítics, que si
l’administració..., mai afrontem els problemes de cara.
Som especialistes en fòrums de debat casolà, en això ningú ens guanya (a
la perruqueria, a la botiga, a l’estació, sota l’olivera, al carrer, al treball
i a les entitats), de criticar en sabem molt, però a l’hora de plantar-nos, res
de res.
Hem estat en certs aspectes un veïnat model, capdavanter en la defensa
de les festes, de les tradicions i de la cultura. Tenim La Unió, que ha estat i
és, cap i casal dels moviments culturals, tradicionals, festius, esportius i
socials de Mas Rampinyo. Ho ha fet en temps molt difícils, no rebent cap suport
de l’administració pública, essent una dura travessia pel desert i en solitari.
És cert que la cosa s’ha capgirat actualment, no sé si és suficient, però
almenys anem pel bon camí.
Cal valorar el paper jugat per la societat civil del veïnat que, com en
altres indrets, s’ha bolcat vers l’associacionisme, nodrint de voluntaris (espècie
humana que existeix molt abans dels jocs olímpics de Barcelona) que han
col·laborat plenament sense ànim de lucre i sense ganes de personalismes. La
Unió i altres entitats, associacions, clubs, col·lectius..., amb més o menys
encert, han treballat per Mas Rampinyo.
Sovint abuso del parlar, no sé si és un defecte o una virtut, però
m’agrada parlar. En aquest cas les paraules són escrites, així puc limitar els
meus possibles excessos verbals, però també puc deixar constància per escrit,
d’aquesta manera les paraules aquí exposades no se les endurà el vent.
M’agrada escriure, és una necessitat personal que tinc des de fa temps,
encara que després ho esborri i ho suprimeixi amb la tecla de l’ordinador, o
que després estripi els papers que he escrit.
Sóc col·laborador d’El Veïnat, on escric assíduament. És una
revista que tot just acaba de celebrar el seu 25è aniversari i que està editada
per La Unió. També escric, de tant en tant, a la secció de cartes al director
de La Veu i, tot just fa uns mesos, m’he incorporat a les noves
tecnologies creant un blog, on hi tenen cabuda les meves dèries i tot el
referent a Mas Rampinyo: www.elmasrampinyo.blogspot.com
.
Generalment sóc crític, però intento ser-ho sempre de forma
constructiva, tinc un tarannà positiu davant la vida, sóc d’aquells que veu
l’ampolla sempre mig plena, mai mig buida.
Fa trenta i escaig d’anys vaig començar una intensa relació amb la
fotografia, en uns inicis autodidacta, que posteriorment vaig completar amb
cursos fotogràfics a Barcelona. Mas Rampinyo va ser el model i el plató
utilitzat per a les meves pràctiques.
Mentre anava a peu pel territori, amb la càmera penjada al coll o a
l’espatlla, cercant el motiu, la llum o la composició idònia per fotografiar,
m’adonava d’aspectes i detalls del veïnat que, fins aleshores, m’eren
desconeguts. També anava comprovant com es malmetia el paisatge i com el
patrimoni perdia elements significatius, arran de l’acció sense control que es
feia en nom del mal anomenat progrés i de la modernitat, o del que altres en
diuen especulació.
Aquesta visió em va motivar a tenir consciència vers el territori,
prenent la decisió de documentar gràficament tot el que anava contemplant i
succeint al meu voltant. Vaig plantejar-me el treball des de dues vessants: la
de fotògraf, intentant aplicar els meus coneixements del llenguatge fotogràfic,
i la de persona veïna, que cada dia se sentia més arrelada al territori.
Ha estat una experiència enriquidora, un llarg recorregut on han aflorat
i s’han barrejat sensibilitats, sensacions i sentiments difícils de
transcriure.
“Mas Rampinyo, sentiment de poble“ no és una simple col·lecció de
fotografies, ni de vistes, ni de postals. No he pretès catalogar ni inventariar
res, tan sols aportar la meva visió personal, recollida a través del temps, per
racons i llocs del veïnat que he recorregut, fotografiant de forma intermitent,
gairebé sense data de caducitat.
Aquest llibre és un petit tast, però a la vegada intens i complert, del
material que estic recopilant sobre Mas Rampinyo. He hagut de visualitzar més
de 500 diapositives per poder triar les fotografies publicades en aquest
llibre.
No m’agrada quan es personalitza i s’individualitza per fer un
reconeixement, és cert que hi ha ocasions que no queda altre remei, però quan
hi ha un col·lectiu d’homes i de dones, que al llarg dels anys han aportat el
seu gra de sorra, cal ser curosos per no deixar ningú fora de la llista del
record ni de la distinció.
Per a mi, la gent és la part
primordial del territori. Tot el que és i el que representa el veïnat és fruit
d‘un trencaclosques inacabat, on cada una de les peces que el componen,
representa a persones que han treballat o treballen per un Mas Rampinyo millor:
més net, menys contaminat, més esportiu, més cultural, més tradicional, més
modern, més saludable, més artístic, més humà, més sostenible, més solidari,
més respectuós, més verd, més festiu ... i tenim la sort de poder compartir “el ser de Mas Rampinyo“.
Encara que en les fotografies publicades no hi hagi cap retrat, ni cap
persona que en sigui protagonista, considero que l’element humà està present i
suficientment representat en cada una d’elles.
Us animo a que, sigueu d’on sigueu, observeu el paisatge que us envolta;
comproveu els canvis i les transformacions que ha sofert; contempleu els
colors, les llums, les ombres, els detalls i els contrastos; sentiu les olors i
escolteu els sorolls característics del territori. D’aquesta manera el
coneixereu millor, podent mantenir una relació més intensa, més activa amb ell
i així potser l’estimareu i el defensareu, evitant que es malmeti mai més.
Ara us convido a passejar pausadament a través del temps i de les
fotografies, malgrat no ser poble, ni vila, ni ciutat, ni tenir ajuntament
propi, ni jardins, ni palaus reials, ni places espaioses, ni fonts lluminoses,
ni esglésies romàniques (a excepció de Reixac), ni monuments artístics
nacionals..., el veïnat encara compta amb racons prou interessants.
Passeu, passeu... benvinguts a Mas Rampinyo.
