A la Maria ...
Escric perquè ho necessito fer-ho
( capítol 1 )
A la matinada del 16 d' abril
....he sortit de l' hospital, el metge de 31 anys firmava el part de defunció
davant meu, era el primer cop que ho feia segons em deia.
La vida m' ha donat un tomb , la
mort de la meva mare em comporta una sensació agre dolça. Després de més de 10
anys al llit, de diverses anades a centres hospitalaris, la Maria es morta.
Temps de la Covid, però no ha
mort per el maleït virus, sinó , per les
prioritat a l' hora de atendre en les urgències hospitalàries , per els protocols, o ves a saber tu.
L' hi ha arribat la hora, no
vàrem poder acompanyar-la , si be si vàrem poder acomiadar-nos,per fi descansa
en pau. Podrà retrobar-se am el seu Joan, amb la seva mare Conxita i el seu
pare Fidel. Sempre els tenia en boca, deia que tenia ganes de trobar-se'ls allà dalt.
Enrere queden les hores d'estar
amb ella, de discutir, de riure, de plorar, de jugar, d'escoltar, de parlar,
dels retrets, dels records, de les seves historietes, de les seves batalles, de
les seves manies... dels seus xantatges emocionals, de la seva fortalesa i
enteresa a l' hora d' afrontar la seva situació, 10 anys en el llit son una
gran putada.
Jo estic agraït que per fi el mal
son s' acabés i emprengués el viatge a la mort, no si quin destí haurà triat,
no se si hi ha un més enllà, no tinc ni idea, però si hi ha quelcom desitjo és
que sigui molt feliç , que no tingui dolor, que es retrobi amb qui desitjava.
Arribar a la mort amb 87 anys, en
plena pandèmia, amb limitacions de visites, no poder-la acompanyar, sense
serveis de tanatori, enterrament amb només tres familiars, sense passar per l' església(
ella ho desitjava ).
Al cementiri un dia de primavera plujós, els dos fills i
un germà, la Maria era enterrada , allà vaig dedicar-li unes paraules, van ser
poques, lleugeres però sinceres. Ara amb el temps transcorregut hi dedico
aquestes, les vull compartir, tinc la necessitat de fer-ho.
Ni bon fill , ni bona mare, ni
una vida de tot de rosa, això si poques espines, si bé la teva darrera etapa en aquest mon ha estat
un suplici per a tu.
Tots l´anys que recordo amb tu
tenen un clar to positiu , la balança es decanta amb escreix a els bons moments. I espero que aquets els
tingui presents que no s' esbiaixen doncs em reconforten quan els recordo a
través del temps, de les fotografies o dels " déjà vu ".
Les teves histories i anècdotes
explicades per tu, ens han fet riure més d' una ocasió . Si les parets del
passadís parlessin, que si les batalles de quan eres petita. sense oblidar la
teva gran mania i del show que muntaves quan en una taula o on fos ,les olives
negres estiguessin presents, muntaves un ciri d' aquells que son difícils d' oblidar.
També he tingut moments durs, situacions angoixants, t' he
fet enfadar per els meus comentaris, per les meves respostes, per el meu mal
caràcter, hem tingut enfrontaments que acabaven amb emprenya mentes que en poques hores
oblidàvem.
Ara farà dos anys que vas marxar,
sembla que fos ahir, quan em trucaves per telèfon i em feies un comentari, o em
donaves un ordre ( que en molts casos no et feia cas o bé mig cas), sembla que
fos ahir Maria que em donaves el teu mugró per tal de alimentar-me ( bé ahir no
fa ja uns 64 anys).
Com d' agraït he d'estar amb tu (
i amb el pare), de permetem compartir amb vosaltres una vida plenes de satisfaccions ,alegries, penes i tristeses.
Això es la vida una muntanya rusa amb més o menys pujades i baixades, amb més o
menys dificultats. Amb entrebancs però també
amb uns camins amples i plans, sense esborranys .
Maria no se si t'escriuré més,
però tingués de ben segur que a tu i al pare no us oblido, al menys mentre
tingui el cap en plens facultats. Necessito escriure i fer-ho obertament, tant
em fa que la gent o llegeixi, tan ma fa que no ho entengui, però a vegades les
paraules se les emporta el vent, l' escrit es pot esborrar, però escrit està.
No sé si ho vaig dir prou, o si
tan sols ho vaig arribar dir : us estimo Maria i Joan.
