Qüestió de sentiments


Quan donem el dol a un amic, a un familiar o un conegut, ho fem generalment amb un “ t’ acompanyo amb el sentiment “ . A quin sentiment ens referim ? , realment es pot mesurar un sentiment ?, es pot quantificar ?, classificar o acompanyar ?.

A mi em costa donar el condol, doncs no em surten les paraules, o considero que el que s’ en va es el que perd (en alguns casos es el que guanya), un sentiment de dolor, de consol, d’ acompanyament, de suport, compartit amb el familiar o amb l’ amic, inclòs un sentiment de simpatia i de respecte amb el difunt.

Pobre per peti, lo jove que era, era tant bona persona, si ahir el vaig veure, si ahir vàrem parlar, o si que feia mala cara, si tenia un mal dolent, si es que no tenia cura de ell mateix, son comentaris que sentim quan estem a l’ entrada o a la sortida del acte funerari corresponent, és la rutina quotidiana que acompanya a la cerimònia del enterrament d’ un difunt.

Sigui un acte religiós o laic, el fet d’ anar-hi és per a mi una mostra de respecte ,de suport ,de sentiment.

La mort no te color, ni classe social, malauradament ni de edat, no es una cosa estàndard ni previsible, la mort es difícil de digerir, quan ens toca ben a prop no la comprenem.

Parlo i escric sobre la més profunda ignorància del que es la mort, del que significa, del que representa, puc parlar dels danys col·laterals, doncs he perdut a gent estimada,a gent propera ,a familiars ,amics i coneguts , que han deixat un buit a la meva vida.

Si es llei de vida, ja ho se, a tots en arriba l’ hora( però que arribi lo més tard possible).

Tenim sentiments, vers les persones, vers els animals, vers un club esportiu, vers un estat, vers un territori, vers un paisatge, vers un objecte, vers una màquina, vers una religió, vers una creença, vers uns principis, vers....

Sovint els compartim, els transmetem, els expressem, els escampem, els aflorem, els amaguem, els obviem, etc. D’ altres que son més íntims ,ens els guardem ,no ens atrevim a expressar-los , perquè tenim vergonya , perquè som tímids, perquè tenim por a que no ens corresponguin, o de que ens siguin rebutjats, i en alguns casos de ser castigats a l’ hora d’ expressar-los.

A vegades ens reservem el sentiments, i optem per guardar-los, dins nostre, aquests sovint caduquen, sense haver-los rebut els destinataris, d’ altres els tenim en aquell racó de sentiments intransferibles, que mai veuran la llum, i que a nosaltres ens causen efectes secundaris per el fet de no expressar-los plenament.

Els sentiments per a mi, son complicats, variats, intensos, en certs casos contraposats, alguns consistents i arrelats, d’ altres confosos, la majoria d’agradables, però també alguns que em causen dolor i tristor.

El distanciament personal o geogràfic, fa que no podem expressar fluidament els nostres sentiments, també ens refiem, que hi ha temps per fer-ho, o que no trobem el moment oportú de fer-ho i a vegades fem tard .

També ens passa amb la gent propera , la parella ,els fills ,els pares ,els avis els amics ,etc. .Els tenim a prop i generalment mai els hi transmetem suficientment els nostres sentiments, de tant en tant ,però gens constant.

Sentir, ben a prop, tota mena de sentiments, poder-los compartir , poder-los expressar...


p.d:

Vagi el meu sentiment d’acompanyament i de dol, per a la família Capella Torrents , per la pèrdua d’ en Miquel Capella i Arenes.

Va col·laborar en el llibre La Unió 75 anys, va llegir i escriure el pregó de la festa major de Mas Rampinyo, va participar amb algun dels seus reculls en el Veïnat , full informatiu de la Unió. Darrerament he tingut la sort d’estar al seu costat en el consell assessor per la edició d’ un llibre de imatges sobre Montcada i Reixac.

Gràcies, Miquel per tot, fins a sempre.