CAN CASTELLS

He escrit més d' un cop sobre aquest mas, com soc un nostàlgic,

torno a fer-ho:

Situat al fons del carrer Industria, mig tapat per les naus de color ocre d’ Aismalibar, restava aïllat dels  habitatges, es veia allunyat  de la zona habitada , pero tot just restava a uns 300 metres. Era un bell exponent de l’arquitectura del pais, formant part del patrimoni local. 

Al mes de juny de 1981 una retroexcavadora realitzava les tasques d’enderrocament, una decisió presa per el darrer propietari del mas, Aismalibar SA, en pocs dies una esplanada i una tanca metàl·lica eren els substituts de Can Castells , al pas dels anys es va ampliar l ‘empresa, construint una gran nau que ara  està buida.

En temps de la dictadura Aismalibar va comprar un carrer, anys després amb l’ enderrocament del mas tancaven el pas a un camí ó carrer de pas, que transcorria  entre les naus d’ Aismalibar i Can Castells, tot això en plena democràcia.La pèrdua de Can Castells, ha estat precedida per altres pèrdues significatives , mica en mica han desaparegut masos ni masies.

                                                     can castells anys 30

El mal anomenat progrés ha guanyat batalla darrera batalla ,fent malbé bona part del patrimoni , i esborrant uns clars signes de identitat. No oblidem que estem lligats per sempre més al món del Mas, el nom del veïnat MAS RAMPINYO ho deixa ben clar.Una manca de sensibilitat, de voluntat política, una ceguesa ...ha facilitat un creixement urbanístic desmesurat, irracional i perjudicial, comportant que no puguem comptar amb: Can Tuxans, Les Indianes, el Moli d´en Bisbe, el Moli d’ en Coll, Can Castelló ( situat a l’ antic club d’ Asimalibar), tots ells formaven part del paisatge agrícola d’ un veïnat que ha vist perdre part del seu passat.

        Pins de Can Castells, tallats a corra cuita 

per eixecar un Poligon Industrial

 Per raons familiars he estat vinculat a Can Castells, avui en dia encara ara hi ha algú que em diu Castells. De petit en més d’ una ocasió  m’ havia rebotat amb la gent que em deia Castells, els reiterava que era Casajuana i no pas Castells, utilitzaven aquest mot per referir-se al meu pare ,en Joan “ el Castells”.  La família Casajuana Franquesa va ser la darrera en viure en el mas, essent en Ton Casajuana el darrer inquilí, a finals dels 70 el mas restava tancat , degradant-se ràpidament el estat de conservació . La gent entrava a pintar, a fer destrosses , per agafar teules i restes . Al juny de 1981 una retroexcavadora seguint les ordres del propietari del mas ,s’ encarregava de enderrocar en  qüestió  d’hores  Can Castells.

                                                               Ton Casajuana , anys 60

Can Castells anys 1980

l' era de Can Castells , anys 80

Can Castells anys 80

No soc expert en l’ arquitectura catalana, ni sóc historiador , ni coneixedor del patrimoni local, i de ben segur no soc gens imparcial,però l’ enderrocament del mas, amb posterior desaparició de l’ era i  dels pins de Can Castells, es un clar exemple de  la premissa de que tot si val.

 He viscut moment instants i situacions interessants  a Can Castells, he passat hores dins d’ aquelles parets gruixudes.Tinc un record molt especial , d’  una vigília de Reis, quan el meu oncle ( això o vaig saber anys després) es va disfressar de Rei i va penjar els joguets amb la corriola a l’ alçada de la finestra del pis de dalt , jo estava acompanyat del meu germà   i la meva cosina , estàvem mig amagats , darrera de una finestra, jo al menys  sense adonar- me de rés, molt nerviós, mort de por, no fos que  el Rei  hem veiés, això si recordo aquella nit gairebé com si fos avui, la il·lusió i la innocència, la fantasia conjugades em varen deixar bocabadat.

He viscut mes d’ una matança del porc, recordo els àpats  per celebrar la collita del raïm. El recollir i trepitjar els raïms  en el cup amb els peus i anys desprès amb la premsa. El dia de Reis quan anava a recollir el que havia deixat el Rei , el dilluns de pasqua a recollir la meva  mona .

Més d’ un estiu Can Castells  era el meu lloc de “colònies” durant el dia anava a  ajudar (o fer companyia al padrí), ell tenia uns horaris diferents, esmorzava tard, l’ hora de dinar es retardava, l’ agradava  esplaiar-se, no tenia mai pressa.....He despatxat i venut llet a granel, ous i altres productes, he fet de pagès sense tindre ni idea, he cuidat al bestiar,  he portat el carro amb l’ aca ...

He passat por quan m’ he quedat sol durant el dia, fins el punt de tancar  la porta del mas i quedar-me a fora assegut a la pedra que hi havia davant la portal, era una casa gran i amb la quietud sentia sorolls que em feien imaginar o sentir sensacions rares, que carai fora d’ ell hem sentia més protegit.Quan hem van avisar que hi havia  una retroexcavadora enderrocant Can Castells vaig anar-hi a fotografiar-ho, és un dels dies foscos de la meva vida...