CRISTINA DESCANSA EN PAU

Entrellaçar les paraules per expessar el que sentim davant la mort d’ una persona estimada ,amiga o coneguda, s’ ens fa difícil.

La mort de la Cristina, és un d’aquests casos, és una declarada "mas rampinyaire" i una destacada "unionista",que ens ha deixat, però que el seu tarannà ens ha deixat una pronunciada petjada, que no s’ esborrarà facilment.

Jo no he estat en el cercle d' amistats de la Crisitina, però ha estat una de les persoanes que ens hem creuat a la vida en certs moments, hem coincidit amb alguns sentiemnts que com d' altre gent, tenim vers Mas Rampinyo i la Unió.

Als seus pares, al seu companys i al els seus fills, dir-vos que no esteu sols en el dolor.

Cristina descansa en pau.

MAS RAMPINYO EN IMATGESautor des conegut anys 50?

Molts de nosaltres li diem carrer Major, en aquesta època era el carrer General Mola, realment un carrer llarg ,recte, amb uns edificis de planta baixa i un pis, destacant en primer terme la Unió entitat emblemàtica de Mas Rampinyo, i de Montcada i Reixac.

Postal antiga anys 60, malgrat el seu estat defectuós, amb aquesta imatge podem comprovar els plataners que hi havia a la carretera nacional i la poca construcció que teníem al veïnat en aquella època. Autor desconegut.

Postal dels anys 60,l’ estació de tren mal anomenada Moncada-Ripollet, podem observar el dipòsit de l’ aigua. A l’ esquerra observem una part dels antics lavabos, i al fons podem veure la fabrica de cartró. Quins temps aquells .Autor desconegut.

Any 1962, la nevada va ser molt important, un detall d’ aquesta gran nevada la podem veure en aquesta fotografia. Autor de la fotografia en Vicens Vilana. L’ antiga carretera a ribes completament nevada, gairebé 60 cm de neu.

No a els acomiadaments...

Ni a Nissan, ni AISA, ni a Tyco, ni a Intorsa, ni a cap lloc, ara bé cal buscar solucions a els problemes de les empreses que encara estan en actiu, sinó no deixarem de ser un país de serveis, estem fora de rumb cal solucionar-ho.

He patit dos acomiadaments en la meva trajectòria laboral, va ser en dues empreses mitjanes o petites segons es miri.

Desprès vaig iniciar una etapa de creació de treball associat a través d’ una cooperativa que vaig formar junt amb altres socis, encara ara després de uns 14 anys està dempeus, no se fins quan, però de moment aguantem el tipus.

Per molta gent tenir una empresa vol dir estar montat en el euro o en el dólar. Ser empresari petit , és tota una aventura, el cert és que un servidor després de treballar per compta d’ altres empresaris, va decidir donar un tomb a la seva trajectòria laboral.

A nivell personal quan vaig patir els acomiadaments, no vaig cobrar cap indemnització milionària, més aviat al contrari, quan vàrem ser acomiadats, no hi havia cap moviment social a favor nostre, ni els mitjans de comunicació van dedicar ni una sola paraula.

Estic en contra dels acomiadaments, però des de d’ aquell treballador que està en un taller junt amb el seu empresari, d’ aquell cambrer que l’ acomiaden’ aquell operari , d’ aquell instal·lador autònom que es queda sense feina, d’ aquell vell comercial que es acomiadat per un jove que cobrarà un salari més baix, d’aquell treballador.

Estic en contra de qualsevol acomiadament sigui d’ un que de 1000, perquè cada cas té la suficient importància, un cost social i econòmic que afecta a família per família i evidentment a la persona.

Però també estic a favor del empresari petit i mitja que necessita que l’ empresa estigui vigent oberta i operativa, que cal acomiadar per necessitat ,per supervivència. Estic en contra del llenguatge fàcil, de la demagògia, de que els empresaris son els dolents, però també de que els treballadors siguin els culpables.

El fons socials, les ajudes a empreses, la formació professional, els cursos subvencionats, etc., els sindicats, les administracions, les patronals, el mon financer hauran de treballar de valent si volem continuar estan dins del que cap bé.

No a els acomiadaments, si a les solucions raonades.

El circ, que comenci l’ espectacle


A prop del centre logístic de LIDL a Mas Rampinyo, en els terrenys que s’ utilitzen per instal·lar la fira de la festa Major de Montcada i Reixac, hi ha instal·lat el Circ Aquàtic.

Una enorme carpa, amb el corresponents camions, taquilles, caravanes, etc., tot un mon de fantasia i espectacle.
Darrerament el món del circ està passant per una certa crisi, però en altres països hi ha una cultura de circ més forta. Les fotografies han estat realitzades avui dissabte, al matí, el blau és l’ element destecat de les instal·lacions del circ.
Espero que hi hagi presencia de públic en les seves funcions, una alternativa interessant per no estar a casa davant la televisió, sobre tot per la quitxalla

Al Carrer Narcís Monturiol de Mas Rampinyo


La imatge parla per si sola, a prop de les bústies de correus a la vorera de l’ esquerra del carrer direcció riu Ripoll, ens trobem aquesta lamentable estampa, de brutícia ( quedi clar que som la gent els que no ens comportem com cal, ara bé la neteja d’ aquesta vorera deixa molt de desitjar.

MAS RAMPINYO EN ELS LLIBRES.


DG, és un llibre escrit per en Ramon Solsona, publicat fa 10 anys per l’ editorial Quaderns Crema.


“Aquesta novel·la és, a més d’una farsa despietada dels postres dies, un disbarat. DG és un deliri hiperbòlic que escorxa totes les professions i es permet llicències estilístiques, històriques i d’ ultratomba.” ( part del comentari publicat en la contraportada del llibre)


Un to mordaç i satíric que l’ autor ha cultivat intensament en versos i articles periodístics. Maruja Ruiz és anomenada directora de Felicitats Diverses a la Generalitat, curiosament ella viu a un poble anomenat Masrampinyo ( així es com l’ autor escriu el topònim).


En unes declaracions sobre el llibre, l’ autor va dir que no s’ havia fixat amb el Mas Rampinyo, el Masrampinyo de la seva novel·la rés te a veure amb el Mas Rampinyo de Montcada i Reixac.

El cert però es que escriu el nom del nostre veïnat, qui sap si per haver llegit algun cop alguna de les referències que feia en Muntanyola en els seus escrits sobre futbol. Bé la qüestió, es que Mas Rampinyo en aquest cas va sortir en els llibres.

Histories, historietes, amb Mas Rampinyo.


En un examen de francès a primer de batxillerat , amb el professor Fandós , uns quants mas rampinyencs vàrem posar a la data Masrrampiño tal de tal , quan ens va donar els exàmens corregits , ens va dir que anéssim a la primera de primària per preguntar la regla de la r , havíem escrit malament el nom del nostre veïnat.

No ens va renyar per escriure el nom de veïnat ( la gran majoria havia posat Montcada) ,sinó per fer-ho malament ,com a càstig els companys vàrem baixar a la primera classe , hi havia el professor ,vàrem demanar permís per entrar i li vàrem exposar el perquè estaven allà , vaja fila fèiem ,quina vergonya realment no sabíem més que un nen de primària .
..............................................

A la Salle ,un dia a classe amb el germà Lluís ( el director) , va fer referència a la Festa Major de Mas Rampinyo , amb un to força provocatiu (en aquella època fèiem un dia de festa local per la Festa Major ) , a mi en va sorgir de sobta una “carrespera” , una tos ,em va preguntar que em passava, jo li vaig contestar que rés , ell insistia , no vaig tenir un altre remei que comentar-li que s’ havia ficat amb la festa del meu poble i que això estava malament, em va reptar a que sortís a la pissarra , per tal de lluitar ( cosa que em era molt difícil doncs tenia un caràcter i una constitució física que ens feia tenir-li molt respecte).

Quan finalment vaig sortir davant la classe , ell es va posar en situació de lluita ,amb el punys en situació alçada ,gairebé li tapaven la cara ,jo li vaig dir que no podia lluitar amb ell ,doncs portava el pitet al coll i que allò significaria un pecat fer-ho, ell amb ganes de continuar amb la festa es va traure el pitet. Mig acovardit vaig decidir abandonar la lluita abans de començar-la , li vaig argumentar que ell era més fort que jo, i que em guanyaria ( tot es va tractar de una broma , d’un xic d’ esbarjo ).
..............................................

Al Ferral de Bernesga a la província de León , a tots els que venien de Catalunya a fer la mili al campament i em preguntaven d’ on era ,els hi deia : sóc de Mas Rampinyo , a gairebé a tots els hi tenia que donar dades per que es ubiquessin on era el veïnat, així anaven passant els dies i els reemplaços, fins un dia que un nou recluta incorporat a la VM , vingut del barri Gràcia , quan li vaig dir que era de Mas Rampinyo , va dir ostres la Festa Major de Mas Rampinyo , vaig quedar-me aturat , em va dir que el seu avi l’ havia parlat de la nostra festa major i sabia on era situat el Mas Rampinyo.Vaig cridar a tots els meus companys de la VM , i els vaig demanar que escoltessin al nou vingut o arribat, que els hi va dir que coneixia Mas Rampinyo i etc.
................................................

Un cop llicenciat, havien passat uns anys ,estava assegut dins de un tren , al meu costat la meva parella , el tren aturat a l’ estació de Sant Andreu , puja la gent que hi havia a la andana , una d’ aquestes persones , es queda mirant-me i em saluda amb un “ hey Mas Rampinyo”, era un company de la mili , era un noi de Badia del Vallès , no em recordava del seu nom, tant sols de les seves simpaties per el POUM ,ell tampoc s’ en recordava del meu nom, si en canvi que era de Mas Rampinyo.
............................................................
En Modest Almirall , pintor , va exposar a una galeria d’ art situada al carrer de la Palla a la ciutat comtal , el dia de la inauguració vaig assistir amb un meu amic , allà em va presentar unes amigues d’ ell i del pintor , en les presentacions va sortir el nom de Mas Rampinyo , una d’ elles va reaccionar amb cara de sorpresa , li dic que passa ,em comenta que li sona el nom , jo li dic si es per la dita de sembla la festa major ...... , ella em diu que no , que coneix un joc que li havien explicat, un xic verd .

Quin joc? el joc del Mas Rampinyo em diu , quin joc es aquest li pregunto? tot intrigat, i em contesta:

Carinyo, vols jugar al joc del Mas Rampinyo? tu te ajups i jo te la enginyo.

......................................................

Les batalles que havien fet alguns companys de la Salle, que es triaven pedres d’ una banda del riu a l’ altre, era la batalla del pont dels Hermanos, aquesta historia la vaig escoltar a Montcada Centre .quan un botiguer me la va explicar, ell hi havia participat, era un sastre. Era la batalla entre nois de Mas Rampinyo amb nois de Montcada (suposso i desitjo que mai arribés al sang al riu), doncs uan cosa es defensar un sentiment , però mai utilitzar la violència per aconseguir-ho, si bé aquestes batalles devien ser més les ganes de realitzar malifetes de l’ època. Estic parlant dels anys 40.

.....................................................