OPINIÓ


“Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’ aquest poble”, realment seria un ideal a complir per tots els que estan en càrrecs públics, “ un altre gall cantaria “ si això fos així.

No vull entrar ni entraré en el terreny de la crítica negativa, destructiva, però si de la constructiva ,la que vol sumar i no pas restar. Tinc opinió, i vull opinar, no fer doctrina ( perquè no en sé, ni estic preparat per fer-ho), tinc la necessitat d’ expressar les sensacions personals, i escriure sobre les reflexions que em faig , dels temes que m’ apassionen , que considero poden interessar, sempre procurar ser respectuós amb els demés.


NO, PROU, FINS AQUI HEM ARRIBAT

Qui perd els orígens per la identitat , ens canta en Raimon a “JO VINC D’ UN SILENCI “, quina raó té , el cantant de Xàtiva.

Realment no podem perdre els nostres orígens, no podem permetre que s’ ens vengui la mateixa cançó: “tot es fa per millorar, per el bé comú, cal mirar el present i el futur i no pas el passat”, “ nosaltres sabem el que fem, ho fem per fi de bé, no es pot viure anclats al passat”

No podem renunciar d’ on venim, no podem renunciar de la nostra història, ni del nostre patrimoni, ni del llegat que els nostres avantpassats ens varen deixar. No confondre amb que no cal evolucionar, ni transformar, ni adaptar-nos a els temps actuals, malgrat que la velocitat dels esdeveniments es molt elevada, malgrat que els canvis son continus, no poden ser excuses per planificar-ho adequadament, l’ adaptació a els nous temps, ha de ser respectuosa amb el patrimoni, el paisatge, amb la història, en definitiva amb nostres orígens.

Molts plans, estudis, debats, trobades, conferencies, etc. s’ han fet, aixì com grans campanyes publicitàries o promocionals, en més d’ un cas per vendre fum: fum negre , fum opac, fum..., per fer demagògia, per jugar amb els sentiments de les persones.

De rés em val sinó es compagina la conservació del patrimoni, paisatge, territori, medi ambient, amb el necessari creixement tant d’ habitatges, com de naus industrials ,com de infrastructures viàries, etc.. Però el creixement no ha de ser incontrolat, ni desmesurat, més aviat ha de ser sensible, cal una gran dosis de sensibilitat , que no ha de estar renyida amb el progrés.

No estic parlant dels darrers anys de governs, ni estic personalitzant amb cap polític en concret (cadascú ja es prou gran per saber-ho), és una visió generalitzada des del inici de la democràcia (és evident que en la dictadura van fer autèntiques barbaritats , un creixement brutal, una saturació de població en barris sense els serveis necessaris, el creixement industrial sense la més mínima planificació, però això seria tema d’ un altre comentari o escrit ) .


La inexperiència del moment , la velocitat dels canvis, la feblesa en certs casos dels principals valedors de la gestió pública, la forta pressió dels industrials promotors i constructors, o de les altes esferes de poder públic o econòmic etc., son factors i causes que han ocasionat que més d’ una vegada no s’ hagi dit no, o prou, o fins aquí hem arribat, ben clar i sense cridar.

La factura pagada per Montcada i Reixac es molt elevada, segur que com la d’ altres poblacions o municipis, Mas Rampinyo a sofert uns canvis i unes transformacions, que van suposar i han suposat una pèrdua de indrets peculiars, racons desapareguts que no podrem recuperar , patrimoni d’ una bellesa i riquesa única ( en alguns casos podrem observar i gaudir amb les fotografies que es conserven, en altres ens tindrem que conformar ... doncs ni les fotografies s’ han conservat).

Si no estic errat, encara ara al 2008 no hi ha aprovat cap catàleg de Patrimoni Local, per protegir, i per poder evitar més pèrdues irreparables. En cas d’ existir, estaria bé que fos explicat a la població. La modernitat es compatible amb la conservació, el futur necessita del passat, no cal trencar amb ell.

En més o menys responsabilitat, tots els que formem part del municipi de Montcada i Reixac ,i del veïnat de Mas Rampinyo tenim la nostra part de culpa ,hi ha excepcions, de gent que ha lluitat, que s’ ha enfrontat, que ha governat, que ha treballat vers ser fidels al poble, d’ altres que no ha fet lo que calia, que han governat en ocasions bastant malament, sense preveure les conseqüències.

No podem oblidar el paper dels veïns que han estat passius, en la gran majoria d’ ocasions, donant l’ esquena o girant la cara per no veure el que passava. Jo he estat en part un d’ aquests veïns, considero que no he fet prou per tal d’ evitar certes coses, soc conscient de que cal saber plantar cara, fer-ho en fermesa, respectant les normes i les lleis, tinc clar que no estem en un mon idíl·lic, que no ens regalen rés, i que no tot el mon es fantàstic ni de color de rosa.

Haurem de reflexionar, de valorar si volem continuar amb la marxa que portem derruir, de malmetre, i no pas conservar. Realment aquest es el panorama i el bagatge que volem deixar a les nostres fills, nets o besnéts.

Algun dia, algun estudiant, historiador, arquitecte, escriptor, investigador, o alguna entitat o estament públic, haurà de fer un cens de tot el que s’ ha perdut a lo llarg dels anys, catalogar lo malmès, per tal de que les noves generacions coneguin part dels seus orígens, per tenir més clar la seva identitat.