ELS LÍMITS
Els límits entre Montcada i Mas Rampinyo són fixats tradicionalment en el riu Ripoll. Això és així perquè una i l’altre corresponen a territoris parroquials diferents, d’origen medieval i separats des del segle XI per aquest riu.
En el seu origen les terres de l’actual municipi formaven part del terme del castell de Montcada el qual n’exercia l’autoritat feudal i en cobrava impostos i prestacions. A banda d’això, aquestes terres eren sotmeses també a la jurisdicció religiosa, que exercien cada una de les tres parròquies que des del segle XI tenien drets sobre el territori: Santa Engràcia que s’ocupava de les terres de l’actual Montcada, Sant Pere de Reixac que ho feia de la muntanya i de la plana de l’actual Mas Rampinyo, i Sant Iscle de les Feixes amb autoritat sobre la zona de Terra Nostra.
Així podem afirmar que la frontera històrica entre Montcada i Reixac i Mas Rampinyo (aquest darrer com a hereu de l’antiga parròquia de Sant Pere de Reixac) era situada des del segle XI, moment en que es van fixar els termes parroquials, en el riu Ripoll, i es va mantenir així durant tota l’edat mitjana i bona part de l’època moderna. Per la seva banda, Santa Engràcia de Montcada abraçava només les terres riberenques de la dreta del riu Besòs fins a la vertical del Ripoll, és a dir, els camps de conreu situats a l’entorn del turó de Montcada. Un extens territori que incloïa Can Sant Joan però no can Sants ni can Oller, que ho eren de Sant Iscle de les Feixes.
Hi ha qui pot pensar que aquest límit es va fixar en un riu perquè aquest és una frontera natural entre els dos territoris, de la mateixa manera que ho pot ser una muntanya o un llac, però el cert és que els rius mediterranis, que sovint porten poc cabal, no actuen mai com elements de separació sinó de contacte i intercanvi entre les dues lleres. A més a més, si els accidents naturals són els que limiten els territoris, com és que la zona de Terra Nostra no pertany a la parròquia de Santa Engràcia, sinó hi ha cap riu que les separi?. Perquè el pla de Mas Rampinyo pertany a Sant Pere de Reixac si el Besòs pot esdevenir frontera de separació? En el cas de Catalunya, els exemples són encara més evidents: La Vall d’Aran separada per un mur de muntanyes pertany al Principat i en canvi Andorra, oberta a la Seu, no.
Sigui com sigui, l’únic argument fiable per a entendre la formació i les fronteres entre territoris és repassar la seva evolució històrica. Mas Rampinyo i Montcada tenen la frontera en el Ripoll perquè el primer ocupa les terres de conreu dels habitants de la parròquia de Sant Pere de Reixac. Així es va recollir quan es va fixar el seu terme al segle XI i així s’ha mantingut durant segles. El document que acompanyem a continuació per il·lustrar tot aquest tema és un mapa de la parròquia de Sant Pere del 1783 provinent de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. En ell es pot apreciar com els límits entre les dues parròquies eren situats en el Ripoll
Jaume Alcázar
Historiador
Els límits entre Montcada i Mas Rampinyo són fixats tradicionalment en el riu Ripoll. Això és així perquè una i l’altre corresponen a territoris parroquials diferents, d’origen medieval i separats des del segle XI per aquest riu.
En el seu origen les terres de l’actual municipi formaven part del terme del castell de Montcada el qual n’exercia l’autoritat feudal i en cobrava impostos i prestacions. A banda d’això, aquestes terres eren sotmeses també a la jurisdicció religiosa, que exercien cada una de les tres parròquies que des del segle XI tenien drets sobre el territori: Santa Engràcia que s’ocupava de les terres de l’actual Montcada, Sant Pere de Reixac que ho feia de la muntanya i de la plana de l’actual Mas Rampinyo, i Sant Iscle de les Feixes amb autoritat sobre la zona de Terra Nostra.
Així podem afirmar que la frontera històrica entre Montcada i Reixac i Mas Rampinyo (aquest darrer com a hereu de l’antiga parròquia de Sant Pere de Reixac) era situada des del segle XI, moment en que es van fixar els termes parroquials, en el riu Ripoll, i es va mantenir així durant tota l’edat mitjana i bona part de l’època moderna. Per la seva banda, Santa Engràcia de Montcada abraçava només les terres riberenques de la dreta del riu Besòs fins a la vertical del Ripoll, és a dir, els camps de conreu situats a l’entorn del turó de Montcada. Un extens territori que incloïa Can Sant Joan però no can Sants ni can Oller, que ho eren de Sant Iscle de les Feixes.
Hi ha qui pot pensar que aquest límit es va fixar en un riu perquè aquest és una frontera natural entre els dos territoris, de la mateixa manera que ho pot ser una muntanya o un llac, però el cert és que els rius mediterranis, que sovint porten poc cabal, no actuen mai com elements de separació sinó de contacte i intercanvi entre les dues lleres. A més a més, si els accidents naturals són els que limiten els territoris, com és que la zona de Terra Nostra no pertany a la parròquia de Santa Engràcia, sinó hi ha cap riu que les separi?. Perquè el pla de Mas Rampinyo pertany a Sant Pere de Reixac si el Besòs pot esdevenir frontera de separació? En el cas de Catalunya, els exemples són encara més evidents: La Vall d’Aran separada per un mur de muntanyes pertany al Principat i en canvi Andorra, oberta a la Seu, no.
Sigui com sigui, l’únic argument fiable per a entendre la formació i les fronteres entre territoris és repassar la seva evolució històrica. Mas Rampinyo i Montcada tenen la frontera en el Ripoll perquè el primer ocupa les terres de conreu dels habitants de la parròquia de Sant Pere de Reixac. Així es va recollir quan es va fixar el seu terme al segle XI i així s’ha mantingut durant segles. El document que acompanyem a continuació per il·lustrar tot aquest tema és un mapa de la parròquia de Sant Pere del 1783 provinent de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. En ell es pot apreciar com els límits entre les dues parròquies eren situats en el Ripoll
Jaume Alcázar
Historiador
* En Jaume Alcázar, es montcadenc, historiador, director de Quaderns revista de la Fundació Cultural Montcada, també es membre de la Fundació. (a donat permis per poder publicar aquest escrit en aquest blog).
*aquest article ha estat publicat en El Veïnat del mes de desembre de 2008
