Masrampinyenques i masrampinyencs, molt bona tarda.
Ara fa uns dies, quan se’m va demanar de fer el pregó de la Festa Major de 2010, no vaig dubtar-ho en cap moment, i en respondre vaig dir el que ara repeteixo: tant la Institució La Salle com jo mateix, ens sentim honrats de poder dirigir-vos aquestes paraules, tot i saber que és una gran responsabilitat.
Ho és de responsabilitat, perquè m’heu demanat de participar en aquesta festa de renom, d’aquelles que s’escriuen amb majúscula. Primer de tot, perquè és la Festa Major de Mas Rampinyo un esdeveniment cultural i lúdic que no exagero si dic que el teniu tan interioritzat que ha esdevingut bé immaterial de tots i cadascú de vosaltres. Però també perquè us dirigeixo aquestes paraules com a pregó d’una de les festes majors més antigues i participatives del Vallès que atreia gent de tota la comarca i això, ara que el veïnat s’engrandeix, és bo no oblidar-ho i tenir-ho com a referent. Els més grans ja ho sabeu, però potser els més joves no ho heu sentit mai: no sé si encara s’utilitza o no, però és cert que fins no fas pas gaire la gent deia el següent, per referir-se a una festa major que gaudia de qualitat: “sembla la festa major de Mas Rampinyo”. El que us deia fa un moment: bé immaterial, genètica masrampinyenca...
I en aquest ADN també hi trobem el Col•legi La Salle, que si bé pren el nom de Montcada també és cert que forma part físicament i històrica de Mas Rampinyo: només una ullada a l’arxiu de les llistes que van sobreviure a la riuada de 1962 permeten reconèixer tot de cognoms identificables amb aquest veïnat. La Salle Montcada ha estat doncs, durant molt de temps, un pol educatiu i de formació a Mas Rampinyo. És precisament aquesta idiosincràsia la que ens ha permès crear l’eslògan que encapçala la celebració dels actes del nostre centenari: 100 anys fent poble! Perquè és a partir de la gent, del poble, que les entitats tenen vida i desenvolupen la seva activitat i és d’aquesta suma de factors que poble i entitat formen un tot. Què us haig de dir que no sapigueu si el proper any La Unió farà 90 anys d’història!
Som en una època de canvis però, tampoc no són tot flors i violes! Com va deixar escrit en un vers Miquel Martí i Pol “som on som; més val saber-ho i dir-ho”. Anys enrere, la mainada feia anar la rutlla pel carrer o hi jugava a cavall fort, a la xarranca, a bales, a saltar la corda, feia partides de bòlit o cuinetes, improvisava una pilota amb retalls de roba,... Ara no els apartis de la consola. Fins fa gairebé una dècada, la demanda en la Festa Major passava per l’envelat o era tradicional l’elecció de la pubilla. Això també ha canviat.
Cal ser conscients que la societat d’avui no és la mateixa d’ahir. S’ha perdut en part molt d’allò que donava contingut i sentit a la paraula veïnat. L’altre dia, amb això del canvi del senyal analògic per la TDT una família es queixava al Telenotícies de TV3 que l’operari encara no els havia adaptat l’antena i, reprodueixo textualment, “sense televisió no sabem viure”.
Tot i amb això, a Mas Rampinyo encara es manté el caliu encès, una pròpia identitat i no es permet i no permeteu que es dilueixi en un magma d’apatia i “tantsemenfotisme”; és així com, any rere any, es manté vigent un cos d’actes a la Festa Major: les ballades de sardanes, la missa pels socis difunts, els balls, els concerts de tarda o nit, la cercavila,... I és també aquesta empenta la que us ha portat en els darrers anys a innovar, aportant a la Festa nous actes i acostant-hi nova gent. No defalliu, no us jubileu mai de ser masrampinyecs, és un signe d’identitat, ja que un no escull ni els pares ni el lloc on néixer, però que bo que n’és ser de Mas Rampinyo.
I deixeu-me que us digui dues paraules que comencen amb “v”: Mas Rampinyo no es veu sinó que es viu.
Aquest és el camí: el treball constant i tenir els referents sempre al cap i al cor. Perquè si bé la societat d’avui no és la mateixa que la d’ahir, cal saber que tampoc serà igual a la de demà. I a l’escola (i ara parlo en general), amb el paper que hi juguem els mestres (però també les famílies), hem d’ajudar a definir aquest futur. I les entitats i associacions heu de continuar creant teixit veïnal, on tothom s’hi senti a gust i identificat. I tots plegats, si ens toca picar pedra, en picarem, tant si neva com si plou (bé, com si plou no, després de l’hivern que hem viscut ja és hora que la pluja deixi de recordar-se’n de la nostra Festa Major).
No sé si us heu adonat o no però pronunciar un pregó és el més semblant a un primer dia de classe: al principi, tots els alumnes (en aquest cas vosaltres) atents i expectants, i a la segona hora alguns ja et volen prendre el número fins i tot de les sabates. Això, que en una aula no s’ha de permetre, aquí és d’obligat compliment. Així que deixo aquí aquest pregó i apa!, que comenci la gresca i la disbauxa! Masrampinyenques i masrampinyencs: gaudiu de la Festa Major! Feu-la vostra i sentiu-la com a tal! Que sigui per molts anys!
Director de la Salle Montcada
