dimarts, de juliol 22, 2008

No son bitxos rars, ELS POLITICS.


La gent passem del fred a la calor amb menys temps de lo que canta un gall. Tant aviat posem a dalt d’ un pedestal a una persona, com que li girem la cara, i entrem en una vertiginosa carrera del descrèdit personal. Ahir era un Deu, avui un dimoni terrible, ahir treballava per la gent, avui treballa per enriquir-se.

No era tan bo, o no es tant dolent, ja està bé perquè no busquem un terme mitjà. Generalment la gent som injustos a l’ hora de parlar d’ una persona que ocupa un càrrec públic, especialment si és polític, els nostres comentaris, fets d’ una manera alegra, fan mal a la persona, i abans de fer-los hauríem avaluar les conseqüències

Tant aviat li traiem tots els draps bruts, com després li fem un homenatge per la seva trajectòria. Sovint radiografiem la seva vida, la volem saber tota, volem fiscalitzar tot el que fa, entrem en lo personal ràpidament. Ens agrada generalitzar, ficar en el mateix sac a tots, som a vegades molt intransigents, i no ens apliquem a nosaltres el que volem que facin els demés, la presumpció de innocència ens la passem per el ....

El polític no es una espècie rara, ja ho deia aquell filòsof grec, l’ home és una animal polític. El polític surt de la societat on tots hi som, és cert que podríem dir perquè si hi fiquen, però hi ha un munt de gent dedicada a la política que va a servir i no pas a servir-se.

Soc dels que pensa que tenim el polítics que ens mereixem, que aquests son un reflex de la societat. Hi ha polítics corruptes com persones en altres activitats que també ho som , hi ha polítics implicats amb ideals sense cap interès econòmic, com hi ha gent de la societat civil implicada en activitats socials, culturals i esportives, que treballen sense ànim de lucre.

La hipocresia, la enveja, es latent en la societat. Es cert que la classe política, en part s’ha allunyat de la realitat, viu endins de una bombolla, sembla que no els afecti els problemes dels seus veïns, en certs casos sembla que estiguin per sobre del bé i del mal.

Utilitzen un llenguatge ambigu, molt “recargat” amb floridures, però a la vegada vuit de continguts. Hi ha polític que no accepta la crítica, quan ell ho fa constantment, hi ha polític que no s’ apropa a la gent, fins quan no hi ha remei, per un interès determinat.


La prepotència els perd a vegades, hi ha polític que no sap on es el límit de lo personal i lo públic, hi ha polític que no ha sabut dir no quan ha estat interpel·lat al carrer per un veí emprenyat o preocupat ( al carrer un polític hauria de ser respectat com a persona que es, lo privat no es pot barrejar amb el càrrec públic , per realitzar una interpel·lació cal dirigir-se al despatx del polític en qüestió), però com deia abans hi ha membres de la classe política que no saben dir no, que han donat peu a que la gent els hi interpel·li.

Hi ha polític envejós, hi ha polític egoista, hi ha polític fals, hi ha polític narcisista, d’ aquells que quan parla sembla que es miri al mirall i tant li fa el que diguin els demés, continua amb el seu discurs après amb antelació, ni escolta ni vol fer-ho.

Hi ha polític que actua amb rancor, hi ha polític que utilitza el atac com a la millor defensa, podríem anar dient, però siguem conscients que molts de nosaltres tenim els mateixos defectes que els polítics.

El llistó està molt alt , o el nivell és molt baix , hi ha l’opinió del que els polítics ho estan fent molt malament, a l hora d’ anar a votar hi ha ciutadans que s’ escuden amb tòpics, per no anar-hi: que no cal, que ja s’ ho faran, que ja ho tenen lligat, que nosaltres amb el vot no decidim rés de rés, que si son una colla de...., que si no es mereixen ni.....,etc..

Son excuses de mal pagador, molts de nosaltres en el fons som polítics frustrats, doncs ens creiem amb la fórmula de poder solucionar o gestionar millor que els polítics, però tenim la costum de generalitzar sempre quan parlem de la classe política, cosa que és bastant fàcil de fer.

Encara hi ha polítics de vocació, amb clars ideals, gens contaminats per el sistema , per aquest motiu cal tenir cura no etiquetar a tots per un igual.

No podem mirar-los com bitxos rars, son de carn i os, son veïns, amics, coneguts de nosaltres, en algun cas familiars nostres. Es cert que sovint no ens volen escoltar, es cert que alguns es creuen éssers superiors, alguns tenen la costum de mirar sobre el ombro.

Els veïns haurem de filar millor a l’ hora d’ escollir o triar , posar-hi fil a l’ agulla, quan anem a votar. Si hi ha algun polític que no va per el camí de l’ ètica, de la legalitat, etc., les lleis hauran de fer possible , el càstig corresponent.

La política, ha de ser més transparent, més clara, més neta, més activa, més intel·ligent, més solidaria, més constant, més real, més pautada, més racionalitzada, més coherent , més... propera, i més humana.

Els veïns i els polítics formem part de la mateixa societat, hi ha molt per polir, hi ha molt per canviar, és cert que hi ha un cert desencís, i també un cert pasotisme, que no entén de colors, ni de classe social, ni d’ edats. Conviure entre tots, aportant les opinions, criticant la feina mal feta, aplaudint la ben feta, proposar d’ una manera constructiva.

Tots hauríem d’ aparcar els tòpics, deixar els tics enrera, el present i el futur, sense oblidar el passat, son el repte del nostre treball diari, la societat civil compta amb un paper indispensable, que en molts casos ha estat la impulsora de moviments per la defensa de causes perdudes, la societat civil ha de ser el revulsiu dels polítics, que sovint s’ adormen o en els càrrecs.

Però no els veiem com a bitxos rars a els polítics, i si ho fem posem-los a la mateixa família que nosaltres.


Nota: Filosofar, opinar, reflexionar, escriure sobre aquest i altres temes , m’ agrada, segur que tinc una visió equivocada de les coses, però es la meva, personal i peculiar.

PARLEM DEL MEU CARRER Escrit publicat a la Veu , a la segona quinzena del mes d' abril 2024 Fa uns  quaranta anys que visc a l' A...